La sèrie de Netflix ha arribat al seu final evidenciant que ha funcionat millor creant enigmes que no resolent-los

“Dark” va irrompre fa tres anys al catàleg de Netflix amb dues etiquetes: era la primera producció alemanya de la plataforma i també la sèrie que havies de mirar si t’agradava “Stranger Things”. Ambdues van quedar ràpidament obsoletes, perquè el seu èxit ha transcendit la denominació d’origen i només calia veure un parell d’episodis per adonar-se que l’única coincidència amb “Stranger Things” era que es tracta d’un relat fantàstic ambientat en una comunitat rural. Sí que hi ha una eventual mirada retrospectiva als anys 80 i un grapat de gent jove enfrontant-se a l’evidència d’un fet sobrenatural, però aquí no hi ha cap mena de nostàlgia en l’evocació dels temps passats i la joventut és mostrada gairebé com una maledicció.

Aquest és el gran llegat de “Dark”: en cap moment pretén guanyar-se l’empatia de l’espectador o endolcir el destí dels seus personatges, sinó que al llarg de les seves tres temporades s’ha dedicat a parlar de la impossibilitat d’aturar el rellotge i retenir els instants de veritable felicitat. Els seus protagonistes, atrapats en un bucle de decisions que els aboquen al desastre, han  patit més que viscut, i això és el que diferencia “Dark” d’altres productes fantàstics de la seva era. És fosca, críptica (aquesta etiqueta sí que se la mereix) i tirant a desoladora. Gran part de les seves escenes transmeten la sensació que alguna cosa terrible és a punt de passar. Posats a comparar-la, s’assembla més a aquell monument a la mala llet que era “El efecto mariposa” (pel·lícula a reivindicar, per cert) que no a les sèries juvenils actuals.

Dark

Això va ser així durant les seves dues primeres temporades. El to a vegades s’ha passat d’afectat i pompós, però s’ha de reconèixer que sempre ha estat una sèrie immersiva i molt suggestiva, per més que en molts casos li ha faltat una mica més de claredat expositiva a l’hora de situar els personatges a les diferents èpoques. És per això que la tercera temporada, la final, ha estat estranya i irregular, tot i que la seva conclusió és força satisfactòria. Conscient que havia portat la dialèctica entre l’espai i el temps fins a un terreny tan jeroglífic, els seus darrers vuit episodis s’han dedicat a introduir pretextos perquè la sèrie s’expliqui a ella mateixa.

Hi ha un moment molt concret que resulta molt significatiu: un personatge es troba a ell mateix i literalment repassa tot el que ha passat fins a aquell punt de la narració. Fins i tot hi ha un episodi que es dedica a recórrer els diferents punts d’inflexió de la trama perquè l’espectador pugui afrontar el final en condicions, una mica com en aquell capítol de “Lost” en què se’ns posava llum sobre la lluita fratricida que donava peu als esdeveniments posteriors a la illa. El final és correcte, però potser no li hauria calgut ser tan discursiu si la sèrie no hagués jugat prèviament a entortolligar-ho tot amb tanta vehemència. El viatge de “Dark” ha pagat la pena, però també és cert que ha funcionat millor creant enigmes que no resolent-los.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política.