A Elisabet Casanovas (Sabadell, 1994) la vàrem conèixer com la dolça, romàntica i innocent estudiant Tània de la popular sèrie de TV3 “Merlí”. Des de llavors, no ha parat de posar-se reptes, una fita que s’ha convertit en una de les seves passions: sempre anar més enllà del que ja ha fet. El seu últim, o penúltim, repte: posar-se dins la pell de l’Àfrica, la protagonista de “Drama”, sèrie produïda per TVE en col·laboració amb El Terrat (The Mediapro Studio), i estrenada a Playz. Rodada en català i castellà, “Drama” ha fet ara el salt a la cadena autonòmica catalana amb un gran èxit d’audiència. És la història d’una noia molt d’avui dia que es queda embarassada, però no sap qui és el pare. I decideix esbrinar-ho. Mentrestant, l’Àfrica va a festes, comparteix pis, es fica en embolics mil i viu intensament la vida, en un viatge ple d’humor i amor. Parlem de tot això i més amb Casanovas, que aviat es convertirà en la mítica Marilyn Monroe en un muntatge teatral. Tal com s’ha dit, li van els reptes. Moltíssim! 

L’Àfrica de “Drama” és d’aquests personatges que, per a una actriu amant dels reptes, és una joia? No paren de passar-li coses.

Absolutament! Àfrica no demana permís ni perdó. És molt impulsiva i té un gran ventall d’emocions. I a la sèrie, a banda del tema del seu embaràs, s’expliquen moltes coses més, com és la seva relació amb els seus companys de pis, que interpreten Artur Busquets i Júlia Bonjoch. “Drama” parla de l’amistat i, malgrat el seu títol, tot es fa des de la comèdia.

Una comèdia a vegades portada a l’extrem. Quan es domina la comèdia, com és el teu cas, ha de ser molt gustós, oi? Et permet ser algú molt diferent a tu, a nivell interior i exterior.

Sí, ha estat un regalet. Jo, personalment, soc més del permís i del perdó. Àfrica a vegades fins i tot és injusta amb aquells que l’envolten, perquè ha de prendre moltes decisions alhora, i no sempre encerta. Parlant del seu look, jo em vaig adonar de seguida que havia de portar el cabell descolorit i usar roba de segona mà, vintage, i així li ho vaig proposar a Ginesta Guindal, la directora. Aquesta manera de portar el cabell i de vestir li dona molta personalitat a l’Àfrica. He tingut la sort de treballar amb molts actors i amb un gran equip tècnic, i això t’enriqueix creativa i personalment.

“Drama”

Què més destacaries de “Drama”?

Que no cau en la solemnitat a l’hora de parlar de l’embaràs i de l’avortament. Que la seva decisió de tenir o no tenir aquest fill no depèn dels seus possibles pares. És una decisió seva. I m’agradaria destacar personatges com el de l’àvia, que és una espècie d’angelet per a l’Àfrica. M’emociona molt: tots tenim o hem tingut una àvia com ella, que és un referent de saviesa i tendresa.

El que sí que no és precisament un referent de saviesa i de tendresa, sinó tot el contrari, és el pare de la protagonista. I ho interpreta, amb una gran seguretat i el seu deliri habitual, el còmic Ignatius Farray.

Rodar amb l’Ignatius va ser molt divertit, i és una persona molt generosa treballant. Als assajos, ell feia una cosa i després, quan cridaven acció!, aconseguia fer créixer la seva interpretació a base de sorpreses, de portar el pare cap a llocs genuïns seus, llocs de l’Ignatius Farray. A “Drama”, l’Àfrica i el seu pare han tingut una relació intermitent, a causa de les absències d’ell. M’agrada que estigui la figura del pare a la trama, perquè la nostra generació té una assignatura pendent amb el pare, més que amb la mare.

“Drama”

Hi havia espai per a la improvisació durant el rodatge?

Hi havia un 100 per cent de llibertat, sempre que no fessis una marcianada. Sempre que la improvisació anés a favor de la situació ja escrita.

Com recordes la teva entrada a la sèrie “Merlí”?

Jo estava cursant Primer en l’Institut del Teatre de Barcelona, i vaig fer una prova per a la sèrie. Va ser un subidón! Mai no m’havia posat davant d’una càmera! Fins a aquest moment, a l’Institut del Teatre només havíem treballat el llenguatge teatral. Després, l’inici del rodatge de la sèrie es va congelar un any i mig, i vaig tornar a fer la prova mentre ja feia Segon. Em van agafar, conservant el meu paper de Tània, però alguns dels actors que també havien estat triats abans amb mi van intercanviar els seus personatges.

Enamoradissa, plena d’amor, simpàtica i, com se sol dir, amiga dels seus amics: així era Tània. “Merlí” és una experiència que va marcar i de seguida va llançar la teva carrera.

Va ser una experiència meravellosa connectar amb aquests actors joves amb una formació i una manera de treballar tan diferents. I a més, capitanejats per Francesc Orella. I, al llarg de les tres temporades que va durar la sèrie, vaig tenir l’oportunitat de conèixer d’altres actors meravellosos, més grans que jo, com Pau Vinyals o Carlota Olcina, per exemple. Mai no ens hauríem imaginat que “Merlí” arribaria tan lluny i que es veuria a tants països diferents de Sud-Amèrica, d’entre altres. Un dels aspectes importants de la sèrie és que era molt crítica amb el sistema educatiu.

Ara, amb “Drama”, reviuràs i refrescaràs una fama que ja vas conèixer amb “Merlí”. Portes bé que t’aturin pel carrer, els autògrafs, els selfies o que et diguin que s’identifiquen molt amb la Tània o, actualment, amb l’Àfrica?

Crec que si tingués una mala relació amb la fama i la popularitat seria molt injusta. És molt bonic que algú senti empatia amb els teus personatges. El que té de bo “Merlí” és que, malgrat estar protagonitzada per joves, va aconseguir interessar a diferents generacions, i que famílies senceres parlessin de qüestions plantejades pels guions escrits per Héctor Lozano.

“Drama”

En els darrers anys, t’hem vist a sèries com ara “Benvinguts a la família” (TV3), en un paper secundari molt divertit, i, en el teatre, a “La senyora Florentina i el seu amor Homer”, a “El fantasma de Canterville” o “Kassandra”, un gran esforç interpretatiu on, a més d’estar tu sola a l’escenari, vas donar regna a la teva passió pels accents.

El tema dels accents m’al·lucina. I fer comèdia m’encanta. A vegades, una comèdia intel·ligent, i, en altres ocasions, no tant. M’interessa tot tipus d’humor. La comèdia serveix per parlar de coses dramàtiques. M’agraden les històries entre la comèdia i el drama, com la vida mateixa, que és riure i plorar. Ja des de petita em divertia molt jugar i era molt riallera, tot i que era molt tímida. I ho continuo sent!

Imprescindible: com has passat el confinament?

Bé, de fet, encara ho estem passant. Anem sortint d’ell. El vaig passar bé i tranquil·la, amb els meus companys de pis i súper a gust. Hi ha realitats d’altres persones que han estat tan dures que jo no tinc dret a queixar-me. El confinament em va enxampar en els assajos de l’obra de teatre “Monroe-Lamarr”, que havíem d’haver estrenat al Teatre Nacional de Catalunya, i on la Laura Conejero dona vida a l’actriu Hedy Lamarr, i jo, a Marilyn Monroe. Gràcies a aquest muntatge, que estrenarem a finals d’any sota la direcció de Sergi Belbel, he capbussat en la vida de Marilyn, i he descobert a una gran dona, que va tenir una infància molt dura, que estava plena de ferides i que tenia una enorme sensibilitat, però a qui sovint li donaven papers de dona només maca. Va ser víctima d’un sistema patriarcal.

El teatre, que mai no falti en la teva carrera?

Això mateix, que mai no falti! Continua sent la gran escola interpretativa. Al damunt de l’escenari i davant del públic, la teva feina mai no s’acaba. Després d’una funció, en ve una altra, i pot ser que, en aquesta següent representació, no ho facis tan bé com en l’anterior. El teatre és un aprenentatge continu, et dona molta solidesa. Però els rodatges també, no et pensis.

Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.