Crònica del recent clausurat BCN FILM FEST, per Conxita Casanovas
Començo citant Cocteau quan va dir “Ho van fer perquè no sabien que era impossible”. Després d’acabar amb tan bones sensacions i tantes felicitacions una edició del BCN FILM FEST, la quarta, que, per raons òbvies, era de salt amb perxa i que mai no oblidarem, això és exactament el que em va venir al cap en l’hora de l’adeu.
Res no va fallar, ni un micròfon, ni una connexió. Vàrem fer “La lista de los deseos” i va funcionar. Tots els premiats, inclòs el millor actor Josh O’Connor, que no va trobar un lloc millor per a gravar-se que dins del seu cotxe, van enviar els seus missatges a temps, citant i recitant la meravellosa ciutat de Barcelona, la ciutat dels prodigis, on encara tot és possible si hi ha al darrere un equip realitzador i entusiasta com el nostre.
Tampoc no ens va fallar el públic, els espectadors que van tornar al cinema sense por i, durant vuit dies de vertigen, van donar vida als Verdi i el seu entorn, gaudint de les pel·lícules que vàrem triar per a acaronar-los. De la primera, l’excel·lent “Uno para todos” que s’estrena a final de mes, a la darrera, “Sound of Metal”, que els va deixar clavats a la butaca. ¿I és que com es pot tancar millor i de manera més impecable un Festival, venint d’on veníem, que amb una pel·lícula com la de Darius Marder que reflexiona sobre el silenci, a propòsit d’un bateria que perd l’oïda d’un dia per l’altre? Impacte i encert total el viatge que vàrem fer amb Riz Ahmed, raper britànic amb uns ulls que tampoc no podrem oblidar.
Tampoc no va fallar el jurat. Mercedes Sampietro, Judith Colell i Gerard Quintana tenien on triar i, entre conills roses i ninots de fusta, es van enamorar d’aquella que els va semblar la millor pel·lícula, la magnífica “Regreso a Hope Gap” del britànic William Nicholson que, adaptant i filmant la seva pròpia obra de teatre i practicant allò de “menys és més”, ens parla d’una ruptura de parella, amb aparent simplicitat però d’una manera tan poètica i profunda i un magisteri que feia temps que no vèiem al cinema. Demolidora, com el guió de la trencadora “La verdadera historia de la banda de Kelly”, un neowestern de Justin Kurzel que teniu ja a les pantalles o “Corpus Christi” de Jan Komasa que va merèixer el premi de la Crítica comandada per Nuria Vidal, Laura Blanco i Tonio L. Alarcón i el premi Festival Castell de Perelada a la millor banda sonora. Rosamund Pike va rendibilitzar el personatge més potent, una Madame Curie de nou biografiada, que mai no va reconèixer inferioritat davant dels homes i va mostrar, en una salutació de tres minuts, que el seu coeficient d’intel·ligència estava al nivell d’aquests científics als quals ara per sort tornem a posar en valor.
En aquesta carrera de fons que va ser el Festival enguany, el primer presencial post-covid, hem sentit al costat més que mai la premsa i el sector. Vàrem reunir en una mateixa taula rodona, parlant de cinema i teatre, a primeres espases com Josep María Pou, Jordi Galcerán, Marta Buchaca, Cesc Gay i Joel Joan. Gràcies a l’online, que ha arribat per quedar-se i que vàrem estar experimentant com a suport, vàrem poder conèixer una mica més el noi que va sorprendre al món amb “1917”, George MacKay, i vàrem connectar amb Berlín, Londres –per parlar amb Peter Cattaneo i Kristin Scott Thomas–, París… Fins i tot amb Tasmània! Actorassos com Lambert Wilson, que s’ha ficat dins la pell de De Gaulle, i directores com Marjane Satrapi ens van obrir les portes dels seus apartaments, a altes hores de la matinada, allargant sense problema, perquè estaven superagust, col·loquis que van comptar amb gran assistència de públic cinèfil i preguntador. Féodor Atkine, un altre luxe del cinema europeu com Emmanuelle Devos, que ens va fer arribar el seu “perfum”, va recordar amb picardia com Éric Rohmer, quan van rodar “Pauline en la playa”, donava preferència a les actrius que convidava a prendre alguna cosa.
Què més es pot demanar si fins i tot vàrem rebre la visita del President de la Generalitat, Quim Torra, qui, relaxat i cordial, va presentar “Maragall i la Lluna”? No es va queixar de la calor ni va mostrar enyorança de l’Eivissa on van rodar Àlex Brendemühl, quan presentava “El buzo” en un dels dies en què el sol queia a raig. Li vàrem cantar l’aniversari feliç a Emma Suarez al cinema, quan va venir a obrir-nos “Una ventana al mar” i Cesc Gelabert ens va posar la pell de gallina descobrint-nos que Merce Cunningham havia actuat fa mil anys al cinema Prado de Sitges.
Són tantes les imatges que empaquetem aquest any en què hem reestrenat el cinema i la seva màgia, que gairebé m’oblidava d’explicar com ens vàrem riure i com de bé ens ho vàrem passar presentant els llibres de Toni García Ramón, “Mata a tus ídolos” i de Gemma Nierga i Jaume Figueras, “El cinema que ens va obrir els ulls”. O de la descàrrega d’energia juvenil que va suposar presentar en diverses sales alhora “El sitio de Otto” d’Oriol Puig amb els seus actors-guionistes.
Més de mil persones van passar cada dia pel cinema de la nostra mà i hem arribat a més gent que ja es reserva la setmana. Aquest petit festival, on cinema i literatura van de noces, seguirà obstinat a créixer sense emborratxar-se i buscant l’excel·lència. L’any vinent, amb més impuls encara, tornarem al nostre habitual mes d’abril. Ja hem fixat dates, si l’univers ho permet, inaugurarem el disset i tancarem el dia de Sant Jordi per sumar-nos a la festa més fantàstica de l’any.
Déu-n’hi-do, el que costa dir adeu. Què tal si, per fer-ho més fàcil, ho deixem en “A reveure”?
