El 18 de juny, Movistar+ estrena la tercera i última temporada de “Mira lo que has hecho”, sèrie d’èxit creada per Berto Romero i produïda per El Terrat (The Mediapro Studio). Parlem amb Romero (Cardona, 1974) d’aquesta comèdia sobre l’amor, la paternitat, la família, els nens i la televisió, la feina del còmic i el fet, inevitable, de créixer i fer-se gran. Una autoficció lliurement inspirada en vivències personals i prestades, on el seu autor, ja en aquesta recta final, no té por d’entrar en terrenys espinosos, i fins i tot reflexiona sobre els límits de l’humor, els excessos de la societat capitalista i la mort. Compte!: el desenllaç de les aventures quotidianes de Berto, Sandra i els seus tres fills arriba carregat de riures… i d’alguna llàgrima.

Estava decidit, des del principi, que hi hauria únicament tres temporades de “Mira lo que has hecho”?

Que serien només tres temporades no és una cosa que tinguéssim clara des del minut 1 de començar aquest projecte. Va ser a partir de la segona temporada quan ens vàrem adonar que la història s’acabava i que, a la tercera, la remataríem.

I que la rematarien amb temes que no haguessin aparegut a les dues temporades anteriors?

Sí, ara es parla, sobretot, de l’arribada de la maduresa als personatges que interpretem l’Eva Ugarte i jo. La sèrie ha descrit el nostre viatge fins a ocupar el lloc dels nostres pares. Les dues primeres temporades estaven més centrades en els temes quotidians dels nens: que si fan caca, que si tenen gana, que si l’escola… Ara, en aquests nous i últims capítols, es toquen qüestions més serioses, com enfrontar-se a l’opinió pública. Sense deixar de ser una sèrie còmica, lleugera.

Com a les temporades anteriors, “Mira lo que has hecho 3” continua apostant per excel·lents actors còmics. Alguns d’ells, no gaire populars fins a la seva arribada a una sèrie que, segur, marcarà un abans i un després en les seves carreres. I no només això, sinó que ara va i fitxeu la Clara Segura, en un paper molt antipàtic i esquerp, per cert.

Sí, el personatge de la Clara és l’encarnació del capitalisme desenfrenat, del neoliberalisme salvatge, embolcat d’una manera simpàtica i agradable. A més, al principi, ells no la veuen venir, i això la fa encara més vilana. Si hi arribés vestida de Darth Vader… tindrien de seguida clar que és dolenta! Però no és així. El fet de tenir Clara Segura, encara que jo gairebé no coincideixi amb ella en escena, ha estat un gran regal. Treballar amb la Clara és meravellós.

“Mira lo que has hecho”

En aquesta última temporada, ¿t’erigeixes, a través del teu personatge, en el portaveu dels còmics que han tingut dificultats per exercir el seu ofici amb llibertat i han estat censurats?

Sí i no. Amb la sèrie mai no hem volgut donar lliçons de res. Això em recorda que, quan vàrem estrenar la primera temporada, els periodistes em preguntaven si preteníem donar lliçons sobre la paternitat. Jo contestava que no, clar. I què ha succeït ara? Doncs que volia acabar parlant de la comèdia i els còmics. I reivindicar els còmics i els monologuistes! Jo soc un comediant i, afortunadament, no he patit el linxament que han tingut d’altres companys. Amb l’acudit sobre Hitler, em poso en la seva pell i m’imagino què em passaria a mi. Mai no he participat en cap debat sobre els límits de l’humor. Quan s’ataca a un còmic per allò que ha dit, la meva posició és la d’estupor. No entenc res. I considero que hi ha un clima d’histèria col·lectiva promogut pels mitjans de comunicació i les xarxes socials.

El quart capítol és una raresa dins d’aquesta temporada: de sobte, es produeix un viatge a la infància i la joventut dels dos protagonistes. Apareix un circ i s’aposta per la comèdia romàntica. Una aposta molt arriscada per part teva i dels altres dos guionistes, Enric Pardo i Rafel Barceló.

El quart capítol de cada temporada sempre ha estat especial. Té el seu propi ecosistema i el seu propi univers. A més, com aquesta és una temporada on es parla molt de les pors i és més fosca que les dues anteriors, ens venia de gust incloure un episodi on tot fos llum. Aquesta part del circ, que ens hem inventat i que no em va passar realment a mi, m’agrada molt, com la resta del capítol.

“Mira lo que has hecho”

A més de parlar de la por al fet que t’entrin a robar a casa o a ser jutjat per culpa d’un acudit, també es tracta, i amb molta tendresa, el món dels ancians. I es fa a través de la teva mare, que interpreta Carmen Esteban.

Fer-se gran, amb tot el que comporta, és molt fotut, i no ens hi volíem rebolcar. La sèrie mira de cara a la vellesa, però sense fer pupa, sense recrear-s’hi, com un problema més a la vida de la parella i la seva família. 

Però tu saps que els espectadors ploraran amb la teva mare. Una pregunta que faig a tots els còmics: quan vas descobrir que tenies gràcia, que tenies facilitat per a l’humor?

Doncs quan, de petit, vaig fer un acudit involuntari a una botiga d’alimentació del meu poble, a Cardona. La meva mare va demanar que li tallessin el formatge molt fi. A mi em va semblar que l’estaven tallant massa fi, i vaig dir: “El formatge, fi. No ratllat”. I la gent es va posar a riure! Jo no era el típic nen que feia bromes, però sí que sabia que tenia aquest superpoder, i me’l guardava per a ocasions concretes.

“Mira lo que has hecho”

Darrere de les càmeres de “Mira lo que has hecho” està Javier Ruiz Caldera, amb qui ja vas treballar en pel·lícules com ara “Spanish movie” (2009), “3 bodas de más” (2013), “Anacleto: Agent secret” (2015) i “Superlópez” (2018). Es nota quan el director és un especialista en comèdies?

Sí, que el director estigui acostumat a rodar comèdies és un descans. Javier li treu punta a tot, i immediatament et diu si una escena té gràcia o no.

Per què creus tu que els actors no guanyen Oscars quan fan personatges còmics?

Perquè els perdrien o els vendrien!

Tria: d’haver pogut treballar amb tres dels grans còmics de la història del cinema espanyol, José Luis López Vázquez, Alfredo Landa i Paco Martínez Soria, amb quin d’ells et quedaries?

Crec que amb Alfredo Landa. M’hauria encantat.

Una darrera reflexió extreta d’un diàleg de la sèrie: la salut de l’ànima. Riure i l’humor són bons per a la salut de l’ànima?

Indiscutiblement. És un símptoma de salut. L’absència d’humor és un signe que l’ànima està podrida.

Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.