La sèrie produïda i protagonitzada per Anna Kendrick dedica cada episodi a analitzar amb humor un model de relació

La comèdia romàntica és un gènere difícil d’abordar amb uns mínims d’originalitat perquè, a banda que a vegades sembla que ja està tot inventat, els títols amb enunciats molt trencadors acostumen a caure en els clixés que pretenien superar. En televisió, aquest problema encara està més enquistat, perquè la comèdia sobre els amors i desamors acostuma a tirar de motllos recurrents que, al final, sempre aprofiten l’avinentesa per enaltir els valors tradicionals. Sèries tan populars com “Friends” o “How I met your mother” en són un exemple pràctic: resulten molt eficaces com a mirall de costums i són divertides, però cada ovella hi acaba amb la seva parella i la idea de la soledat sembla l’anticrist.

Hi ha excepcions, naturalment, com “Match”, sèrie noruega en què la vida sentimental dels protagonistes és literalment retransmesa per dos comentaristes esportius, o la notable nova versió de “Alta fidelidad”, en què la protagonista trenca la quarta paret per parlar dels seus conflictes amorosos. Com que encara està en emissió, el temps dirà si “Love Life” aconsegueix ser de les que dinamiten el tòpic, però de moment va pel bon camí. Produïda i protagonitzada per Anna Kendrick i estrenada a HBO, aquesta sèrie parteix d’una molt bona idea. Com si d’un “Por trece razones” romàntic es tractés, cada episodi es dedica a analitzar amb humor les successives relacions de Darby, una noia que parteix d’una percepció molt típica de l’enamorament fins que cada experiència la va convencent que cada persona és un món i que l’amor dista molt de ser una ciència exacta.

“Love Life”

L’estructura de xicot per episodi no és una simple ocurrència: narrada com una auca que satiritza els llocs comuns del gènere (els comentaris de la narradora són sovint hilarants), cada segment prova de tenir el seu estil propi. Així, mentre Darby és tot ingenuïtat, la concepció visual del capítol és prototípica i embolcallada en cel·lofana, però quan el seu estadi emocional és més caòtic i imprevisible, la narrativa adopta uns aires més irreverents. Enmig de tot això, els seus responsables no abaixen mai la guàrdia i preserven una certa acidesa a l’hora de parlar de la nostra tendència a esperar contes de fades i a idealitzar situacions i contextos que, en el fons, són molt absurds. Sí, a estones sembla que caurà de ple en allò que vol criticar, però l’humor negre que gasta la redimeix d’aquesta sensació.

“Love Life” destaca perquè pertany a aquella categoria de sèrie en què desitges amb totes les teves forces que la protagonista no faci el que acaba fent. Hi ha una escena en un funeral, absolutament impagable, que n’és el paradigma. També encerta en el retrat de cada parella de la protagonista, que aconsegueix fer creïbles i propers perquè totes i tots hem viscut moments similars amb personatges com aquests. Però és evident que la sèrie no seria el que és sense Kendrick, esplèndida actriu (i cantant) que, atesa la seva filmografia, sembla agafar-se “Love Life” com una sana autoparòdia.

Pep Prieto. Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa ‘Àrtic’ de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana’, sobre cinema de viatges en el temps, i de ‘Poder absoluto’, sobre cinema i política