El director Koldo Serra (Bilbao, 1975) repeteix en aquesta nova temporada de “El Ministerio del Tiempo” (TVE), una sèrie que, en els últims temps, ha compaginat amb “La Casa de Papel” (Atresmedia, Netflix). També dirigeix “Caminantes”, la ficció de terror produïda per 100 Balas (The Mediapro Studio), escrita per José A. Pérez Ledo, que s’estrenarà pròximament a Orange TV. “Caminantes” aborda el gènere de terror amb una trama de suspens adrenalínic, i utilitzarà com a principal recurs narratiu la tècnica del “metratge oposat”, on les captures realitzades amb mòbils tindran un protagonisme especial en la història. 

Parlem amb el realitzador sobre el seu treball i els seus projectes en cinema i televisió, sobre les dones en les seves històries i també sobre el futur del món audiovisual.

Has dirigit el setè capítol de la quarta temporada de “El Ministerio del Tiempo”, que acaba d’estrenar TVE. Com és integrar-se en una sèrie amb un estil i amb uns personatges tan reconeixibles i plens d’èxit?

És meravellós perquè, com a director, saps que no hi haurà un capítol igual a l’altre. Cada episodi transcorre en un període històric, i és com fer una pel·lícula d’època diferent cada vegada. A més, els personatges ja estan molt marcats, són molt reconeixibles, de manera que centres el treball en funció del que esdevé en aquest episodi concret. Ja vaig rodar dos episodis a l’anterior temporada, a més, molt diferents.

Quin és el secret de l’èxit de la sèrie?

Crec que hi ha dos factors: d’una banda, els seus guions i personatges, i, per l’altre, que barreja molt bé la ficció d’aventures (viatges en el temps) amb la història del nostre país. És a dir, que un s’entreté i, a més, aprèn. És molt divertida de veure. Cada capítol és una pel·lícula d’època diferent a l’anterior, i tant pots estar a un aquelarre al costat de Bécquer que al rodatge de “Viridiana” (1961) amb Buñuel, o vivint les gestes del Cid. D’altra banda, els personatges, en ser cadascun “de la seva època”, donen molt joc a l’hora de generar situacions còmiques en moments de molta tensió.

Una altra sèrie actual d’èxit on també has treballat: “La Casa de Papel”. Com s’aconsegueix que l’espectador segueixi enganxat a ella?

Crec que el seu secret és que, com a espectador, t’enganxa i no et deixa anar. El to, que és més “comiquer” que el d’altres sèries, juga amb coses increïbles, però sempre defensades des de la veritat. Tots ens creiem el que estem explicant: els productors, els directors, els guionistes, els actors… Tots ho vivim com si fos real. I això, sumat al ritme tan “canyer” de muntatge, fa que l’espectador no pugui deixar de veure-la.

Ets d’actors fetitxe? Hugo Silva seria un actor perfecte per al teu tipus d’arguments?

Hugo és un actoràs, soc molt fan seu. I és com els vins: a mesura que va fent anys, millora en tots els aspectes. És d’aquests actors que desprèn carisma pels quatre costats i, a sobre, li agrada arriscar amb els papers i sortir de la seva zona de confort.

“70 binladens!

I pel que fa a actrius… Emma Suárez, pot ser?

Emma és una actriu que, si fos per mi, la voldria a totes les pel·lícules de faci a partir d’ara. Malgrat portar molts anys en la professió, veig que gaudeix com una nena jugant i s’hi entrega a mort. Al principi, ella no es veia a “70 binladens”, però va confiar en mi i es va deixar portar deixant-se la pell. Li encanta el que fa, és pura passió.

Com recordes el rodatge de la teva òpera prima, “Bosque de sombras” (2006), que tenia al capdavant del repartiment a un actor amb tant caràcter com Gary Oldman?

Va ser un rodatge fotut: primera pel·lícula, pràcticament tota a decorats i exteriors naturals, i en un dels estius més plujosos que record al País Basc. Això, sumat al fet que teníem molt pocs diners i actors internacionals molt famosos amb les seves dates tancades, va fer que fos una experiència molt dura. No ho vaig passar bé, però ho recordo amb moltíssim afecte, i crec que la pel·lícula resultant s’assembla molt a la que tenia al cap. I ja veus, una òpera prima amb Gary Oldman de prota. El que jo anomeno una “bilbainada”.

Després van venir pel·lícules com “Guernika” (2016) i “70 binladens” (2018). Els teus protagonistes sempre pateixen molt, no? Per a salvar la seva vida, per a arribar a final de mes…

Pot ser, però és que, sense conflicte, no hi ha història. Les protagonistes de totes dues pel·lícules són dues dones soles, fortes i lluitadores en entorns hostils. Una, pels seus ideals. L’altra, perquè és una supervivent nada.

Cuides molt els personatges femenins.

M’agraden, m’atreuen molt i crec que són molt importants. Encara que queda molta feina per fer, és important que cada vegada hi hagi més personatges femenins interessants liderant les pel·lícules que s’estrenen. Venim d’una tradició amb una mirada molt masculina al cinema, i això ha de canviar. És meravellós poder veure cada dia més pel·lícules dirigides, fotografiades o musicalitzades per dones. A més, m’agrada envoltar-me de bones actrius a les quals admiro. És que fixa’t quina llista: Aitana Sánchez-Gijón, Emma Suárez, Nathalie Poza, María Valverde, Virginie Ledoyen, Bárbara Goenaga, Ingrid García-Jonsson… I Marta Nieto, Marian Álvarez o Alba Flores, a televisió. Déu-n’hi-do!

“Gernika”

Sis directors de referència?

Sis? Impossible. Alfred Hitchcock, Sam Peckinpah, Sergio Leone, Quentin Tarantino, Álex de la Iglesia, Chicho Ibáñez Serrador… M’hi deixo mil!

Inevitable pregunta: Com estàs passant el confinament i com veus el futur en general, i de l’audiovisual en concret?

El confinament l’he portat amb paciència. Només ens han demanat que aguantem a casa. Així que he anat matant el temps en part treballant i en part posant-me al dia amb llibres, còmics i pel·lícules que tenia pendents. Respecte al futur immediat, un sempre tracta de ser positiu, però és clar que costarà agafar de nou el ritme de les produccions d’abans. Gràcies a la demanda de continguts de les plataformes, estàvem vivint el moment en què més s’estava rodant que jo recordi. Ara, amb tota la por lògica, els protocols de rodatge i tal, la cosa anirà lenta. Però no dubto que, en uns mesos, estarem rodant i generant continguts audiovisuals de nou.

Projectes? Què són “Caminantes” i “Perros Muertos”?

El següent projecte en què m’embarco, quan es pugui, és la cinquena part de “La Casa de Papel”. “Perros Muertos” és un projecte de llargmetratge amb el qual porto moltíssims anys, però no sé si algun dia es rodarà. És cinema “quinqui” i cinema d’infectats, barrejats a l’Almeria dels anys 80. I “Caminantes” és una sèrie per a Orange TV que està produïda per 100 Balas (The Mediapro Studio). És una sèrie de terror rodada amb mòbils, on, a l’estil de la pel·lícula “El projecte de la Bruixa de Blair” (1999), la història s’explica a través de les gravacions dels telèfons d’uns nois que han desaparegut fent el camí de Sant Jaume. Estem pendents de saber data d’estrena, però serà més d’hora que tard.

Pere Vall. Periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.