David Verdaguer trenca motllos amb “Tabús”, programa de televisió produït per El Terrat (The Mediapro Studio) que humanitza el prime-time dels dimecres de TV3. Es tracta d’un espai d’interès humà que riu amb persones de qui no s’hauria de riure, un format valent i arriscat que ens fa sortir de la zona de confort posant-nos davant del mirall i fent-nos entrar en contacte amb col·lectius que normalment han de conviure amb molts tabús (persones cegues, amb malalties terminals, de diferents ètnies, en situació de pobresa…) i que fan front a situacions dures i al límit a vegades. El format, belga, s’ha adaptat també al Canadà, Austràlia i Suïssa i ha estat nominat als premis Emmy International en la categoria de Millor «Non-Scripted Entertainment» (programa d’entreteniment).
Hem tingut l’oportunitat de parlar, telemàticament, amb aquest actor català adorat pel cinema i excel·lent comunicador, amb la competència, això sí, de la reina de la casa, la seva filla que l’estirava reclamant atenció. L’actor, que ho posa sempre fàcil a l’entrevistador, ens dona les claus d’un programa revelador.
Confessa: et vas quedar d’una peça amb la proposta de programa, quan vas veure que el rei de la comèdia havia de cavalcar pel drama?
Home! Em van proposar aquest programa i jo de seguida vaig acceptar perquè crec que la comèdia, l’humor, és la millor manera de donar visibilitat a tothom i és la manera més seriosa d’afrontar els problemes. El drama hi cavalca d’alguna manera, tens raó, hi cavalca, al programa, però no crec que sigui dramàtic, almenys la meva part. Jo escolto les vides dels convidats i t’haig de dir que la gran majoria, per no dir-te que els trenta quatre convidats, són gent bastant positiva que ho expliquen, no com un drama, sinó com el que els ha tocat viure. Per tant no, no em va espantar gaire.
Com t’enfrontes a situacions tan dures com les que, d’entrada, mostra el programa?
Doncs escoltant, escoltant-los i la veritat és que tenia molt clar que aquest programa no havia de ser un programa groc. Durant la gravació de “Tabús” m’he emocionat un parell o tres de vegades, però no ho he mostrat mai a càmera, he preferit tancar-me a l’habitació i plorar o fer el que calgués. Per tant m’hi enfronto escoltant i flipant mandarines amb la positivitat de la gent i com de maques són les persones.
Has arribat deprimit a casa després de la gravació o a l’inrevés, notes que t’ha omplert, enlloc de buidar-te, tot el que has viscut?
M’ha omplert, no m’ha buidat gens. Jo que tendeixo bastant a la cosa pessimista-vitalista, et diré que aquest programa m’ha omplert molt. He aprés moltes coses i no he arribat mai a casa amb depressió.
Creus que l’humor ho cura tot?
Sí. Un “sí” afirmatiu i en negreta. L’humor salva vides, gairebé sense metàfora, i ho cura tot. El sentit de l’humor és la distància més curta entre una persona i una altra. És la millor manera de tractar la gent…, però ni com a superherois ni com a pobrets.
A tot se li pot donar una volta, no hi ha límits ni tabús?
N’hi ha, però la idea és donar-los-hi la volta i jo crec que l’humor és la millor via per fer-ho. I crec sincerament que es pot fer humor de tot. S’ha de fer humor de tot i si a algú no li senta bé la broma, a mi em sap molt greu però ha de recordar que només és una broma. Ens hem de preocupar de la gent que parla seriosament. A més tinc la tranquil·litat que els trenta quatre convidats han disfrutat molt del monòleg, han rigut, s’ho han passat molt bé i sé que ells estan contents que és l’important.
Com prepareu els monòlegs? Feu marxa enrere en coses que poden ferir susceptibilitats?
Els escrivim un grup de guionistes bastant ampli entre els quals també m’hi compto jo. Primer convivim a la casa amb ells i després escrivim el monòleg, que no és tan vivencial com explicar coses concretes de cada persona, encara que hi ha picades d’ullet, sinó que és més un monòleg del tema en general, el tabú de la pobresa, dels diferents colors de pell, de la obesitat… I sí, clar que ens hem autocensurat alguna cosa, però crec que anem forts moltes vegades, com ha de ser.
El programa t’ha fet pensar més en l’aprofitament del temps que tots ens plantegem aquests dies?
Sens dubte! Et fa replantejar-te moltes coses i crec que aquesta és la virtut del programa, que planteja moltes coses. Escoltant la gent que té aquestes vides tan interessants se n’aprèn un munt perquè l’empatia és la clau de gairebé tot.
La televisió és la mitjana entre el teatre i el cinema que fas?
No, jo ara feia molt que no feia televisió, des de l’APM que no feia no ficció, que no feia de mi mateix, de presentador o de conductor de programa o com li vulguis dir. No, no és l’entremig, faig poqueta tele. El que passa és que tal i com estan les coses potser m’hauré de plantejar fer més tele i més cinema. El teatre…, tant de bo l’obrin aviat, però la cosa està fotuda.
Quan vas descobrir que tenies aquesta vena còmica i capacitat d’arrossegar al públic, i de que et riguin totes les gràcies?
(Riu) Home no, no em riuen totes les gràcies, algunes bromes no entren! Doncs des de petit, jo sempre m’he relacionat molt bé amb la gent. De ben petit m’he relacionat sempre a través de l’humor, i sempre he fet molt el pallasso i el “burro”. Suposo que tots portem màscara i aquesta és la meva. No et diré que al darrera del pallasso hi ha una persona trista, però vaja, que l’humor sempre m’ha servit per a tot, des de relacionar-me amb amics a conèixer gent o fins i tot per a lligar.
El programa t’ha fet passar a l’altra banda. Preguntar i escoltar t’ha canviat alguna perspectiva?
És que jo pregunto i escolto molt de sempre. M’agrada molt parlar, soc molt “parlanchín” i m’agrada molt escoltar. Vaig als bars i saps allò que diuen “t’està “fotent la xapa”” i no és així, m’interessa molt el que em diuen. Bé, sí que a vegades m’estan “fotent la xapa” ,però en general m’interessa molt el que em diu la gent. M’encanta escoltar.
Creus que tens entre mans un programa que pot obrir els ulls de la generositat a més d’un?
Sí, espero que sí, confio i espero que sigui així, que obri els ulls a més d’un i que se’n adonin no només del que diuen sinó de com ho diuen. Jo crec que aquí hi ha la clau, com ho expliquen, de quina manera tan bonica ho expliquen.
“Tabús” és un curset de vida per a l’espectador?
No sé si serà un curset de vida però quan l’espectador ha entès el to és molt “guai”. I crec que ho barreja tot, comença amb un gag d’humor molt heavy, molt bèstia, d’humor negre, i llavors els coneixes a ells i rius amb ells. La clau sempre a la vida és riure “amb”, no riure “de”, i crec que això es nota. I deia un dels convidats que igual d’important que és l’humor, és l’amor. Amb això vull dir que si no ens estiméssim una miqueta, ells a mi i jo a ells, no crec que funcionés.
Si fossis metge, recomanaries més riure i menys pastilles?
(Riu) Evidentment. De fet de petit jo volia ser metge, però em va durar poc, només fins als nou anys, per tant poc. Però sí, clar, més riure i menys pastilles .
Cóm vius aquests dies de confinament? Surts a aplaudir als sanitaris cada dia?
Sí, som aquí a casa. És des de fa pocs dies que podem sortir amb la petita. Només tenim un balcó molt petit (que ja m’agradaria tenir terrassa…), i sortim al balcó i cada dia a les vuit, aplaudim. I la meva filla crida “Viva la vida”.
Salut, diners i amor… Mantenim l’ordre o el canviem?
(Riu) Salut segur el primer. Diners i amor… (S’ho pensa). Mmm, mantinguem l’ordre.
Per cert, no seràs pas aprensiu…
I tant que ho soc! Soc moooolt aprensiu i moooolt hipocondríac, soc una cosa… Sempre crec que tinc alguna cosa! Tots els que m’estimen ja saben que quan començo una obra de teatre crec que no tinc veu, que no podré parlar i m’escuro la gola. ¡És una cosa horrible! Que sí, que sí, soc un desastre i soc molt aprensiu i molt hipocondríac. És el que hi ha. Podria ser pitjor, podria tenir bursitis.
