Nascuda a Suècia el 1991, Ingrid García-Jonsson s’ha convertit, en molt poc temps, en una de les estrelles imprescindibles del cinema espanyol. Poliglota i amb una debilitat per les pel·lícules independents, aviat estrenarà “Salir del ropero”. Mentrestant, viu el confinament actual trobant a faltar el contacte directe amb la gent.

Pròximament estrenaràs la comèdia d’Ángeles Reiné “Salir del ropero”. Però et vàrem conèixer gràcies a dues pel·lícules tan dramàtiques, tot i que de diferents maneres, com van ser “Hermosa juventud” (2014), de Jaime Rosales, i “Sweet Home” (2015), de Rafa Martínez. Què recordes d’aquests dos films?

Crec que, si em prengués el temps per fer memòria, podria recordar el rodatge d’aquests dos projectes gairebé al complet. Estava súper il·lusionada i volia assabentar-me de tot el que passava. Van ser experiències molt enriquidores tant en el terreny professional com en el personal.

Eres conscient, mentre rodaves la pel·lícula de Rosales, que estaves a un títol tan important en el cinema espanyol del segle XXI?

La veritat és que no. Només m’importava aprendre de Jaime tot el possible i fer el paper el millor possible. Sí que sentia que era la meva oportunitat de demostrar el que “sabia fer” i que podria obrir-me portes en la indústria si n’estava a l’altura.

Tots els actors diuen que els agrada tant la comèdia com el drama. Reconeixes que a tu et van molt més els riures que les llàgrimes?

Et diria que no entenc una cosa sense l’altra. En el meu dia a dia conflueixen el drama i la comèdia d’una manera perfecta, i m’encantaria que en el meu treball fos així també. I, és més, ho passo “pitjor” fent comèdia. Estic molt més insegura. Crec que és molt complicat fer riure sense caure en la grolleria. I, com a actriu, la línia d’acció sobre la qual et mous és molt fina.

Ingrid García-Jonsson a “Hermosa Juventud”

En la teva filmografia recent hi ha dues pel·lícules molt arriscades que donen fe del teu compromís amb el cinema independent: “Ana de día” (2018), d’Andrea Jaurrieta, i “Love Me Not” (2019), de Lluís Miñarro.

És el tipus de cinema on més m’agrada treballar. Les coses es viuen d’una altra manera en les produccions independents. Els equips són més petits i s’estableix un altre tipus de “diàleg creatiu”. Una de les coses que més m’agrada del cinema és que es treballa en equip, i en pel·lícules més petites es nota més que estem tots posant-hi l’espatlla per a fer el millor pla possible. En les pel·lícules més grans, a vegades, tot s’impersonalitza i sembla que a ningú li importa el que succeeixi davant de la càmera. I a mi això em trenca l’ànima.

Has rodat també un munt de curtmetratges. Els nous cineastes t’han d’estar molt agraïts. I, darrerament, no has parat de fer cinema comercial: “Taxi a Gibraltar”, “Yo, mi mujer y mi mujer muerta”, “La Pequeña Suiza”…  Ja tens temps per continuar dedicant-te als curts?

Deixa’m pensar… M’han fet arribar algun projecte de curtmetratge, i estem a l’espera de veure què passa. És cert que tinc menys temps que abans i que soc més selectiva. Sobretot, perquè rares vegades he cobrat per fer un curt.

A més, la televisió també et té molt lligada. Notes que es fa una tele de més qualitat d’un temps ençà?

Això diuen, no? No he treballat molt en tele, així que no puc comparar. Com a espectadora, sí que noto la diferència, encara que a vegades penso que, més que un salt qualitatiu, ha estat un salt quantitatiu, i que, en haver-hi  més producció, indubtablement surten a la llum millors projectes.

Ingrid García-Jonsson, Dani Rovira i Joaquín Furriel a “Taxi a Gibraltar”

Acabes de rodar “Explota explota”, de Nacho Álvarez. Ha estat l’oportunitat de donar curs a d’altres capacitats teves? Com la definiries? Una comèdia musical històrica, tot junt?

No em sembla una mala definició! Per a mi, sobretot, és un musical, que esperem que arrenqui el somriure de l’espectador. Crec que una referència clara seria “Mamma Mia!” o alguna altra pel·li de l’estil. Ha estat un aprenentatge brutal. Jo portava molt de temps sense cantar ni ballar perquè, al seu moment, m’havien dit que ho feia malament.

Estem sortint del confinament a poc a poc. Com ho vius?

Hi ha hagut de tot: dies en què ho he passat molt bé i d’altres que no. Jo estic acostumada a passar temps a casa meva i això no em genera gaire problema, però el no poder estar amb la gent que estimo, això sí que no m’està agradant gens ni mica. Trobo molt a faltar el contacte físic, i tampoc és que anés pel carrer fent abraçades a tothom! Però ara crec que em llançaria als braços de qualsevol. I, laboralment, a veure què passa. Fa pinta que vindrà una època molt complicada.

Com creus que quedarà la indústria audiovisual? Ens haurem de reinventar i posar-nos les piles?

No tinc ni idea del que succeirà. Ens haurem d’estrènyer bé els cinturons i tirar endavant com sigui.

I t’han trucat de Hollywood? Ja triguen!

Es claaar, tots els dies em truquen, però, com tinc el mòbil trencat i a més se sent fatal, no m’assabento bé del que em diuen.

Pere Vall. Periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema. Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys. Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general. De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.