Hi ha produccions cinematogràfiques i televisives que aconsegueixen que les adoptis i tenen el do de posar-te de bon humor

Quan es tracta d’aixecar l’ànim, la ficció acostuma a ser un antídot imbatible, però més enllà del seu valor evasiu o terapèutic trobes històries que tenen el do de fer-ho gairebé sense proposar-s’ho. Són relats que, amb el seu to o l’empatia que desprenen, són una invitació a preservar el bon humor davant qualsevol adversitat. El seu valor per millorar els dies depèn molt de les respectives mirades, per descomptat, però hi ha pel·lícules i sèries que generen molta unanimitat perquè les situem en aquesta esfera batejada com a “feel good”. En el cas del cinema, no hi ha dubte que si hi ha un clàssic que manté inalterable la seva capacitat per posar de bon humor és “Cantant sota la pluja”. La pel·lícula de Stanley Donen amb Gene Kelly de protagonista és absolutament infal·lible per la seva contagiosa alegria, el carisma dels personatges i un amor desbordant al poder evocador del musical. Si parlem de musicals, hi ha dos títols que mereixen com pocs figurar en aquesta llista: un és, sense cap mena de dubte “The Blues Brothers” (a Filmin), amb John Belushi i Dan Aykroyd embarcats en una “missió divina” per salvar l’orfenat on van créixer; i l’altra és “Hairspray” (a Amazon), adaptació del film de culte de John Waters amb un John Travolta transvestit, una Michelle Pfeiffer maligna i un James Marsden memorable. De pel·lícules actuals, també es pot recórrer a “Sing Street” (a Amazon i Filmin). No és ben bé un musical però s’acosta molt al seu llenguatge i té un no-sé-què que te la fa adoptar als cinc minuts de metratge, una mica el que passa amb “Begin again”, del mateix director. Pel que fa a les comèdies, se’n poden receptar de diferents èpoques i modalitats, des de la imprescindible “El guateque” (a Filmin) fins a “Notting Hill” (a Netflix i Amazon), passant per “Crazy, Stupid Love” (a Netflix i HBO) o la fonamental “Todo en un día” (a Netflix i Amazon). Convé no oblidar tampoc el poder guaridor de “Molt soroll per a no res” (a HBO i Filmin) de Kenneth Branagh o pel·lícules independents amb esperit constructiu com “El amigo de mi hermana” (a Filmin), amb Mark Duplass, Emily Blunt i Rosemarie DeWitt. I finalment, tenir molt clar que si hi ha una comèdia que et redreça qualsevol dia, aquesta segur que porta la signatura de Charles Chaplin. Als catàlegs d’Amazon i Filmin s’hi troben uns quants títols.

En sèries de televisió, si el que es vol és somriure de complicitat es pot anar als clàssics moderns, sobretot “Seinfeld”, “Frasier” i “The Office” (la britànica o la nord-americana, tant se val: aquesta última és a Amazon), que a més ens emmirallen a aquells aspectes de la quotidianitat que tenen potencial humorístic i potser no ens n’havíem adonat. També et canvien l’humor “Crazy Ex-Girlfriend”, “Unbreakable Kimmy Schmidt” (aquestes dues, disponibles a Netflix, principalment per la seva visió gens convencional del romanticisme i les relacions humanes) o la mai prou reivindicada “Parks and Recreation”. Si del que es tracta és de mirar-se amb ironia i empatia temes seriosos, es pot recórrer a “El Método Kominsky” (a Netflix). I per acabar, dues comèdies que mereixen tota l’atenció possible: “Community”, (a Netflix i Amazon) el culte de la qual no para de créixer, i “Derry Girls” (Netflix), tota una demostració de com fer riure en temps convulsos.

Pep Prieto.
Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa “Àrtic” de Betevé. Autor de l’assaig “Al filo del mañana”, sobre cinema de viatges en el temps, i de “Poder absoluto”, sobre cinema i política