Si Star Wars era una saga èpica en tota regla, amb tres generacions pivotant a l’entorn de l’etern enfrontament maniqueu entre el bé i el mal, Disney ha escollit un canvi de gènere notable per a la sèrie que fa de punta de llança de la seva nova plataforma en streaming, disponible a Espanya des d’aquest 24 de març. Perquè “The Mandalorian”, per molt que hi apareguin naus espacials i un baby yoda, és un western més canònic del que podria suggerir el desplegament d’efectes especials i la desfilada de criatures habitual en la franquícia.

Fem recompte. Tenim un heroi solitari fent de caçarecompenses en els confins llunyans de la galàxia, allà on la República no hi arriba. Tenim mercenaris. Tenim tirotejos. Tenim cantines. Tenim paisatges àrids. Tenim llocs sense llei. I tenim un Pedro Pascal, en el rol principal, declarant obertament que el seu personatge li deu molt a Clint Eastwood. Tenint en compte la implacabilitat de què fa gala en els vuit capítols d’aquesta primera temporada i el fet que la paternitat és un dels temes centrals, és fàcil considerar aquest mandalorià com a un cosí germà extragalàctic del mític Bill Munny de “Sin perdón”.

the mandalorian
“The Mandalorian” a Disney+

Es tracta de l’esforç més ambiciós dut a terme per portar l’univers d’Star Wars a la petita pantalla

L’acció se situa després de la caiguda de l’Imperi i abans que la Primera Ordre torni a imposar les seves formes dictatorials. Però hi ha poca política i només unces de mística i espiritualitat. La sèrie és pura supervivència en un món en decadència no tant pel Costat Fosc, sinó per la mundana maldat humana. En aquest sentit, la sèrie es pot emparentar amb l’opressió nihilista de ‘Rogue One’, un spin-off que s’havia convertit en l’únic subproducte de la saga capaç de mirar als ulls els films originals des d’una alçada similar, sense fracturar-se les cervicals.

Això sí: a pesar del canvi de gènere, Disney s’ha preocupat de marcar totes les caselles del checklist que converteix “The Mandalorian” en una història d’Star Wars. Hi ha mitologia de butxaca, criatures sorprenents, un acompanyant androide, picades d’ull a les pel·lícules originals i, fins i tot, les característiques cortinetes de canvi d’escena. Però hi ha alguna cosa en l’esperit espartà –i és aixó un tret positiu– que apropa la sèrie als millors temps del cinema fantàstic de mitjà pressupost. Som més a prop de John Carpenter que del mateix Georges Lucas, per entendre’ns.

Serà “The Mandalorian· la pedra fundacional del futur de la saga un cop liquidada la història original?

De fet, diria que la sèrie, sota la batuta de Jon Favreau, compleix una funció primordial: servir de pretext als adults per contractar un canal que, a priori, està pensat per a infants i adolescents. La poden veure els més joves? Esclar que sí. Però no hi trobaran Ewoks pul·lulant, ni un irritant Jar Jar Binks fent el (presumpte) contrapunt còmic. Serà “The Mandalorian· la pedra fundacional del futur de la saga un cop liquidada la història original? No sembla que hagi de ser el cas. És veritat que es tracta de l’esforç més ambiciós dut a terme per portar aquest univers a la petita pantalla, però el cinema segueix sent encara el lloc on crear els grans esdeveniments col·lectius. Els hàbits de consum han canviat, però la indústria encara està organitzada de manera que el cinema és encara el gran catalitzador dels fenòmens audiovisuals.

the mandalorian
“The Mandalorian” a Disney+

Un tret a tenir en compte de la sèrie és que el protagonista i el petit Yoda conegut com a The Child són els únics personatges que apareixen a tots els capítols. Per tant, no s’endevina la voluntat de teixir una xarxa coral que serveixi de canemàs a una història superior que la que van desgranant els episodis. Però la honestedat de servir allò que promet, sense pretensions però sense gasiveries, fa que el projecte pugui acabar convertint-se en de culte. Cosa que ja veurem si l’altra sèrie que prepara Disney sobre Star Wars –molt més propera a les pel·lícules ja que se centra en Obi Wan Kenobi– aconsegueix.

Àlex Gutiérrez
Periodista especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, amb Mònica Terribas i a l”Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.