El cinema en temps de coronavirus

Perdre o guanyar temps, tot és tan relatiu, més ara, oi? Després d’haver vist, a Sitges, tantíssimes pel·lícules de terror i ciència-ficció, amb virus, infectats i contagis, què voleu que us digui? No m’agrada gens estar sospitant els uns dels altres, dins d’un argument com el que ens manté sense sortir de casa, a la llar, condemnats al home cinema. 

Dit això, i encara perplexa i espantada davant la por de perdre gent a la que estimo, jo que soc de sala fosca i difícilment acabo una pel·lícula a la tele, reflexiono sobre el cine i la vida que, en el meu cas, es confonen i es barregen des de fa molt de temps perquè porto, com la radio, el cine a la pell.

Però què carai, no desaprofitem l’oportunitat que ens trobem d’aprendre, aprendre a fer les coses millor, a velocitat racional, a relacionar-nos millor, a parar-nos de tant en tant per mirar-nos al mirall i veure com som. Ai, com me’n recordo de tu, Agnès Varda, quan ens convidaves, a través d’un documental, a mirar les nostres mans de tant en tant i ser conscients del pas del temps!

No desaprofitem l’oportunitat que ens trobem d’aprendre, aprendre a fer les coses millor, a velocitat racional, a relacionar-nos millor

I em pregunto, tants anys d’estudiar i practicar periodisme per acabar sentint-me un astronauta, passant comunicats a altres cases i persones del món exterior, com Matt Damon a “Marte” o fent exercici per no perdre la forma i marcant els dies que falten per sortir en el calendari, com tants presos d’il·lustres pel·lícules d’empresonaments.

I aquí ens trobem. I jo que gairebé no m’he agafat la baixa en quaranta anys de ràdio, em veig obligada a parar el clàssic “Va de cine” que emetem cada diumenge a R4 i dissabtes a R5, per qüestió que no hi ha actualitat per a comentar a no ser que hagi caigut alguna nova estrena, rodatge o festival. Encara sort que l’estiu passat se’ns va ocórrer fer uns musicals més refrescants que el Martini de James Bond, amb bandes sonores de pel·lícules de directors que cuiden les seves músiques com si els anés la vida, Woody Allen, Clint Eastwood, Tarantino i Almodóvar. Doncs anem a treure’ls per aixecar la moral de la tropa.

Pla B també quan veiem, amb dolor, deixant d’auto enganyar-nos, que el BCN Film Fest no es podrà fer a l’abril. Doncs res, hem de tenir recursos i proposem noves dates, del 19 al 26 de juny, amb alta probabilitat que la meravellosa actriu convidada amb la que volíem obrir i de la qual tenim una carta de compromís, sempre supeditada al coronavirus, pugui apropar-se a Barcelona. Si fins i tot hem canviat un sant i els premis Sant Jordi de cinematografia de RNE, amb Banderas millor actor, es celebraran més a prop de Sant Joan el 22 de juny.

Quan el sector surti de la seva hibernació i els uns i els altres moguin fitxa, recompondrem el puzle i tornarem a començar

Us asseguro i us podeu imaginar que veure com es cau un castell de cartes que hem aixecat amb tant d’esforç i estima durant tants mesos és espantós, és com per no aixecar-se del llit, però s’ha de passar pàgina i quan el sector surti de la seva hibernació i els uns i els altres moguin fitxa, recompondrem el puzle i tornarem a començar.

He flipat, permeteu-me la paraula, veient aquests dies com reacciona la gent generosa i solidària amb cinefòrums online, cedint les seves pel·lícules pel bé comú, les joies de la Filmoteca, facilitant l’accés lliure i gratuït a internet.

A més, mentre meditem si ens deixem definitivament les canes, no necessitem l’”Hola” de la perruqueria perquè els famosos ens obren, a Instagram, les portes de casa seva en la qual estan confinats. I veig amb gust que a Judy Dench no li falta l’humor i es disfressa, la serenitat que transmet Sharon Stone des del seu estudi on aprofita per a pintar mentre els fans l’animen a presentar-se a presidenta, a Hugh Jackman sempre somrient rentant-se les mans al seu lavabo, a Mathew McConaughey fent-se el col·lega, a Schwarzenegger ensenyant-nos els ponis que té com a mascotes que ell és així d’original. M’encanta el cap fred i paciència, els ànims d’Antonio Banderas que aquest any no surt de confraria però ens agermana a tots dient-nos que un ‘bitxo’ no podrà amb nosaltres. Em commou el missatge de Mel Brooks i el seu full demanant-nos que ens quedem a casa.

De sobte tot adquireix un altre valor

I em sento tan sensible, perquè de sobte tot adquireix un altre valor i ploro veient la nota que han penjat a l’ascensor de casa dels meus pares, les veïnes del sisè oferint la seva ajuda als altres, com en les millors feelgood movies. I mentre em quedo pensant si aquest maleït virus no l’haurà inventat una ment diabòlica per a que les dones tornem a les tasques de la llar, ressonen a la meva ment les paraules d’un savi distribuïdor que es frega les mans pensat que potser d’aquesta crisi surtin noves generacions de cinèfils, aquells nens i joves, fixa’t quina carambola, que no volien saber res del cinema precisament. La vida et dona sorpreses, ja ho sabem, però aquest sí és un bon gir de guió.

El cor em fa un salt quan veig que algú s’atreveix a posar una data d’estrena o a obrir la inscripció per a un festival a l’altra banda de l’any i això rebaixa la tensió de comprovar les profecies de Nostradamus que m’arriben via WhatsApp, que aquests dies és la carretera més transitada.

Ens en sortirem d’aquesta i serem més forts i tornarem a riure junts en un cine

Important, si teniu temps lliure per, entre àlbums de fotos, i cerques de pel·lícules, la meva ànima de crític us recomana tornar a Chaplin que mai passa de moda i sempre ens arrenca un somriure enmig del drama més gran. Els més valents disposats a enfrontar una catarsi, podeu agafar un “Tren a Busán” ple de zombies, sense moure-us del sofà, ara que està tan de moda el cinema coreà i gaudir d’un potentíssim thriller. Fins i tot “La trinchera infinita” que està a Filmin, pot alleugerir-vos les penes. Contemplar el captiveri que viu, amagat a casa, el protagonista interpretat per Antonio de la Torre, farà que això nostre sembli un acudit.

No vull parlar com un polític, però estic convençuda que ens en sortirem d’aquesta i serem més forts i tornarem a riure junts en un cine i a projectar allò que ens fa feliços, com a col·lectiu, sense mirar de reüll al de la butaca del costat, lliurement com sempre hem fet. Jo em poso de fita el 14 d’abril en que la mare, no fa cent, però sí vuitanta anys. I al juny, la gran explosió del bon cinema.