Hi ha un bon grapat de títols que tenen el do d’agradar grans i petits per igual

Hi ha la falsa creença que si una pel·lícula o sèrie és “per a tots els públics” o porta l’etiqueta “familiar” pot agradar tot tipus d’espectadores i espectadors, tinguin l’edat que tinguin. No és veritat, entre d’altres coses perquè, sobretot en el segon cas, es confon la voluntat de ser transversal amb explicar relats plens de moralisme i aires infantils. Però afortunadament, hi ha un tipus de títol que torpedina les etiquetes perquè el que explica ens interpel·la a totes i a tots, perquè en el fons l’esperit aventurer no té edat i el que realment uneix generacions és la capacitat de meravellar-se davant les grans històries.

Per això, ara que fan tanta falta recomanacions de pel·lícules i sèries, és el moment de reivindicar els grans clàssics de l’entreteniment familiar, aquells que descobrim de petits i després es tornen de transmissió generacional.

indiana jones
Indiana Jones

En cinema, el primer que s’ha de veure és la saga Indiana Jones (us diran que hi ha quatre films, però són tres), que pot semblar una recomanació molt òbvia, però és el paradigma de com embarcar el públic de totes les edats en un viatge inoblidable. Obres també dirigides per Steven Spielberg com “Les aventures de Tintín: El secret de l’Unicorn” o “Ready Player One”, o produïdes per ell com “The Goonies” o “El secreto de la pirámide”; la saga de “La Momia” de Stephen Sommers (aquestes també són tres, però assumint que l’última abaixa el nivell), un exemple de com modernitzar els mites del terror per a tot tipus de mirades.  

Les pel·lícules de l’estudi Ghibli, amb meravelles animades com “Porco Rosso”, “El viatge de Chihiro” o “El meu veí Totoro” (totes formen part ara del catàleg de Netflix), films que parteixen dels ulls infantils per parlar també dels adults, com “Matilda”, “Allà on viuen els monstres” o “Compta amb mi”; el gruix del catàleg de Pixar, ben aviat a la nova plataforma de Disney, que des de fa temps ha demostrat saber connectar grans i petits amb joies com “Up!”, les dues entregues de “Els Increïbles” o les quatre “Toy Story”.

porco rosso
“Porco Rosso”

I, per descomptat, l’univers expandit de Marvel, un dels exemples més modèlics de com explicar històries que no discriminen per edat i generen un entusiasme compartit.  Ara que hi ha la necessitat d’un oci domèstic, recorre el camí que porta a “Avengers: Endgame” és un magnífic antídot per al confinament.

Hi ha gèneres que semblen exclusivament infantils però resulta que també poden tenir molts al·licients per a l’espectador adult

Pel que fa a les sèries, els catàlegs de les plataformes acostumen a incórrer en l’error de diferenciar els seus productes entre els que són per a adults i els que són “per a tota la família”, sovint perquè es considera que determinats arguments no són del gust de nens i nenes, o perquè hi ha gèneres que semblen exclusivament infantils però resulta que també poden tenir molts al·licients per a l’espectador adult.

Però uns i altres es poden refiar de títols tan populars com “Stranger Things” (Netflix), les sèries de DC de la cadena CW (sobretot “Supergirl” i “The Flash”, ambdues a HBO), adaptacions de grans textos literaris com “Anne with an E” o “Una serie de catastróficas desdichas” (Netflix), l’animació transversal que proposen “Carmen Sandiego” o “Trollhunters” (Netflix), o “The Clone Wars” (un dels millors derivats de “Star Wars”, que es trobarà íntegre a Disney +). Sense oblidar una sèrie que sovint no es cita en aquest tipus de reculls però és imprescindible: “Doctor Who”. La seva qualitat no és una ciència exacta, però el que explica i com ho explica la fa idònia per a un viatge conjunt. Mai millor dit.

Pep Prieto
 Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa “Àrtic” de Betevé. Autor de l’assaig “Al filo del mañana”, sobre cinema de viatges en el temps, i de “Poder absoluto”, sobre cinema i política