En un món en el que l’optimisme ha estat convertit en un mantra que s’ha d’entonar quasi obligatòriament per a no desentonar, en un món de felicitat aparent propagada per les xarxes socials que tenen més a veure amb el desig d’encaixar que amb el fet de ser realment feliç, en un món amb el segell de Mr. Wonderful, s’agraeix, i molt, una sèrie com “Kidding”. La vida ofereix molts motius per a somriure però també d’altres per plorar.

Jim Carrey a “Kidding”

El protagonista d’aquesta sèrie és la quinta essència de la bondat i l’optimisme: un presentador de televisió d’un programa infantil que parla amb to amable, predica el bé i dona lliçons simplistes de la vida en un plató de to pastel acompanyat de titelles. Però, què passa quan la tragèdia envesteix a aquest tipus com un tren a tota velocitat? Què passa quan algú que és massa bona persona per a aquest món rep el pitjor cop que aquest món li podia donar? Això és el que explora “Kidding”, que parteix de la mort d’un dels fills d’aquest personatge de gest rialler, enviant-lo directament a una UCI emocional i psicològica de la que no té eines per a sortir.


Jim Carrey i Sharon Osbourne a “Kidding”

La primera temporada, situada un any després de la tragèdia, va presentar a un personatge que no havia aconseguit gestionar l’ocorregut, intentant utilitzar el seu propi programa com un espai per passar el dol. Interpretat per un Jim Carrey que ha sabut trobar matisos entre el dolor i la necessitat de no renunciar a la visió positiva que el personatge té del món, vam veure com el personatge anava arribant lentament al límit, fins que (i ara ve un spoiler) ja no va poder més. La ira va trobar una bretxa en la qual poder sortir a la superfície d’aquest home amb orxata a les venes i va acabar atropellant a la nova parella de la seva exdona. El personatge afable convertit en monstre.

Què passa quan algú que és massa bona persona per a aquest món rep el pitjor cop que aquest món li podia donar?

És una transformació semblant a la de “Breaking Bad”. Però si Walter White és un home en essència egoista que troba una excusa per ser-ho a través del diagnòstic de càncer, aquí Jeff Piccirillo és un home en essència altruista i generós al que la mort del seu fill el porta a un lloc en què no té més remei que deixar de ser-ho. Necessita cridar, necessita odiar, necessita colpejar.

Jim Carrey a “Kidding”

“Kidding” és una sèrie amb un to únic, a mig camí entre la melancolia i la ràbia, la innocència i el cinisme, la titella i el cadàver

Per això la segona temporada no continua amb la progressió del personatge cap al seu revers fosc perquè aquest no existeix. En el seu lloc, el creador Dave Holstein ha optat per oferir una crònica de com aquest home que mai s’havia vist a sí mateix capaç de cometre un crim busca una manera de fer les paus amb sí mateix. Per això el primer que fa és confessar, en lloc d’amagar el que ha fet. Continua volent ser bona persona. Aquesta voluntat fa d’ell un personatge únic en l’univers dels antiherois que han poblat la televisió els darrers anys. I a “Kidding” una sèrie amb un to únic, a mig camí entre la melancolia i la ràbia, la innocència i el cinisme, la titella i el cadàver.

kidding

Jim Carrey, Judy Greer i Catherine Keener a “Kidding”

La recerca de redempció d’aquest personatge a la segona temporada és una de les trames més commovedores i honestes que he vist en molt temps a qualsevol sèrie. Tan meravellosa que gairebé li he perdonat a Michel Gondry que aquesta temporada només hagi dirigit dos episodis i s’hagi limitat a ser productor executiu. Podeu trobar les dues temporades de “Kidding” a Movistar.

Toni de la Torre
Crític de sèries de televisió. Treballa a El Món de Rac 1, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens i Web Crític. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN, li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya, 2014.