Gracia Querejeta (Madrid, 1962) estrena el seu nou llargmetratge, “Invisibles”, on tres dones de més de 50 anys es troben, cada dijous al matí, per a fer una passejada en xandall per un parc de Càceres. I allà elles s’expliquen les seves vides, les seves alegries i les seves tristeses. Tres esplèndids personatges per a tres extraordinàries actrius, Adriana Ozores, Emma Suárez i Nathalie Poza, acompanyades, en papers més secundaris, per Blanca Portillo, Pedro Casablanc i Fernando Cayo. La directora de “Siete mesas de billar francés” o “Felices 140” ha apostat per la senzillesa, una senzillesa que amaga uns riscos que Querejeta ens revela.

Has dit que “Invisibles” és la teva pel·lícula més arriscada.

Sí, perquè es recolza només en les seves tres protagonistes i en la interpretació de les seves actrius. Les col·loquem al parc perquè caminin i parlin. I parlen de molts personatges que mai veiem. En aquest sentit dic que és arriscada. I experimental.

Sobretot, comparat amb el teu anterior film, “Ola de crímenes”, que era un treball per encàrrec.

Un treball per encàrrec de Telecinco que jo vaig acceptar gustosament i tan contenta. Allà ni tan sols el guió era meu. “Ola de crímenes” responia a un model de producció completament diferent al d’“Invisibles”: els diners estaven assegurats des del principi, hi havia una productora forta darrere i molta més gent treballant. L’aparent senzillesa d’“Invisibles” la va convertir en més complexa en tots els sentits: de producció i de rodatge. No et pots ni imaginar com de complicat va ser organitzar i rodar aquests passejos d’Emma Suárez, Adriana Ozores i Nathalie Poza. Eren seqüències llarguíssimes!

Gracia Querejeta amb Emma Suárez, Adriana Ozores i Nathalie Poza / (Foto: José Haro)

La pel·lícula es titula “Invisibles”, però també podia haver-se titulat “Invencibles”.

Efectivament, perquè aquesta presumpta invisibilitat social d’aquestes dones de 50 anys no aconseguirà fer-les desaparèixer. Són invencibles, sí.

Tenies algun referent anterior, pel que fa a temàtica i estil?

No hem inventat res. Sense anar més lluny, hi ha un referent claríssim que és la saga de Richard Linklater “Antes de”, protagonitzada per Julie Delpy i Ethan Hawke.

A “Invisibles” has repetit amb Adriana Ozores, després de “Cuando vuelvas a mi lado” (1999) i “Héctor” (2004).

Adriana és una mestra. És molt generosa treballant i m’ha donat el millor. Ha estat un retrobament molt dolç. Jo tenia moltes ganes de rodar amb l’Emma, i per fi ho he aconseguit. I la Nathalie ha fet una feina al·lucinant, molt diferent a totes les seves interpretacions anteriors, on li havien tocat personatges més durs. Aquí és tot el contrari. Les quatre hem treballat molt el guió que he coescrit amb Antonio Mercero, perquè sonés natural, perquè no resultés impostat. Com sol dir Fernando Trueba, el meu únic mèrit ha estat triar a aquestes actrius que m’han donat el millor de si mateixes.


Nathalie Poza i Gracia Querejeta / (Foto: Jesús Casillas)

Els diàlegs són naturals i, sovint, molt divertits. De qui va ser aquesta reflexió de Nathalie Poza: “El Cola-Cao és fatal per a les plantes. Es tornen addictes”? És teva o d’Antonio Mercero?

Ha,ha, és de l’Antonio!

“Invisibles” s’estrena en un moment especialment adequat, en el que la societat debat molt dels temes que vosaltres plantegeu: aquesta invisibilitat de les dones ‘no joves’; la soledat de les persones grans; la necessitat de tenir o no tenir parella; els sous dels homes i les dones; la violència domèstica…

I, a més, és una pel·lícula de dones però que no va en contra dels homes. Hi ha homes que fins i tot es poden sentir identificats amb elles tres. És curiós perquè, després d’alguns passis, he observat que el target d’“Invisibles” és més ampli del previst: no només interessarà a dones a partir dels 40 anys.

Ofereixes una visió bastant pessimista de la joventut actual. Ho dic pels personatges de l’alumna problemàtica d’Adriana Ozores i el de la filla de la parella de Nathalie Poza.

És que no em sembla que aquests siguin els millors temps per als joves i per als adolescents. Per començar, a nivell laboral… quin futur els espera?

Gracia Querejeta / (Foto: Jesús Casillas)

Per cert, les tres protagonistes d’“Invisibles”, que no paren d’explicar-se coses personals, segur que preguntarien qui es aquest Luismi al que li has dedicat el film, al final.

Luismi era un cosí carnal meu que va morir d’un infart el passat mes de juliol. Estàvem molt units.

En paral·lel a la teva carrera com a directora de ficcions tens un impressionant currículum com a realitzadora de pel·lícules i series documentals, com “El partido del siglo” (1999-2000) o “Rutas de Andalucía” (2019). T’interessa tant una cosa com l’altra?

Sí, i d’altra banda, el documental també és una manera de ficcionar. Hi ha una espurna de ficció en la seva estructura.

Per Pere Vall

Pere Vall
Periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema.
Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys.
Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general.
De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.