Pel·lícula d’aventures per als nens, pura nostàlgia per als adults

“Sonic” és una entretinguda pel·lícula d’aventures als ulls d’un nen d’ara. Un eriçó pelut que es mou a la velocitat de la llum i un dolent (Robotnik, també conegut com a Doctor Eggman) que està com un llum i té una eixelebrada obsessió: capturar i fer-se amb l’energia i el superpoder de l’ésser blau.

Als ulls d’un adult és una altra cosa. Pura nostàlgia d’aquelles tardes infinites jugant a la videoconsola, transformant a Sonic en una bola supersònica a cop de comandament, absorbint anelles com si no hi hagués un demà, i maleint com aquestes es perden en tocar a l’enemic.

Pura nostàlgia d’aquelles tardes infinites jugant a la videoconsola

La producció de Jeff Fowler, que debuta com a director, té com al·licient el component emocional per als nascuts als 80-90. També els efectes visuals -una barreja d’animació i live action- i el millorat disseny de Sonic (el dibuix inicial de l’eriçó va ser molt criticat i gràcies a la pressió dels fans es va redissenyar per un més fidel al videojoc). La seva ‘contra’ però, és el guió: resulta poc original i, en efecte, massa previsible. No hi ha sorpreses: personatge d’un altre planeta troba a humà (James Marsden) del qual es fa amic i viuen aventures junts combatent el dolent, paper que s’ofereix a Jim Carrey, i que, com a bon boig, li queda perfecte. No seria d’estranyar que el veiéssim evolucionar en una segona part.

Jim Carrey a “Sonic”

La seva ‘contra’ però, és el guió: resulta poc original i, en efecte, massa previsible.

Si ens acollim al factor nostàlgia, el director ens guanya introduint en el film referències als anys 90 quan va néixer el videojoc; avui, un dels més venuts de la història. El personatge té en el seu cau un radiocasset, llegeix còmics de “Flaix”, en el film es parla de la pel·lícula “Men in Black” i apareix una escena d’”Speed” de Keanu Reeves. Fins i tot hi ha un homenatge a les pel·lícules road-trip que van ser tendència en el passat. També sonen cançons d’aquella època: “Gangsta’s Paradise” de Coolio o “Blitzkrieg Bop” de Ramones. Aquests esments són justament el fil que connecta a la generació de la videoconsola Sega amb la història. El director no s’oblida del context dels qui van viure aquella etapa, i això li dona un toc encara més especial per als qui passaven tardes senceres saltant de bolet en bolet i col·leccionant les preuades anelles daurades. 

“Sonic”

El film també ens ofereix una interessant reflexió sobre la solitud. Sonic no té amics. Viu només durant 10 anys perquè no pot exposar-se a ser vist, i està desitjant tenir un company d’entremaliadures. S’entreté amb les seves múltiples personalitats, però sempre li acaba faltant alguna cosa. Una vegada més, el cinema ens deixa un missatge per a la vida que ens recorda el que ja ens deia al 2007 el film “Enmig de la natura”: la felicitat només és real si és compartida.

Bàrbara Padilla
Col·laboradora a la secció de sèries de ‘La Vanguardia’. Redactora i locutora d’informatius a RAC1. Periodista des del 2007 a l’àrea de Barcelona. Aficionada al cinema des que té consciència i a les sèries des del boom de Netflix.