La sèrie entra a la seva temporada final mantenint la seva aposta pel thriller geopolític que dialoga amb els esdeveniments del món real

La de “Homeland” és la crònica de la supervivència a un mateix. La de Carrie Mathison, per descomptat, perquè deu ser el personatge que més vegades ha baixat als inferns de la ficció moderna, però també la de la mateixa sèrie, que s’ha vist abocada a buscar la seva identitat mentre mig món li demanava que fos una altra cosa.

“Homeland” ens interpel·la situant-nos a la complexa ment d’una protagonista que dubta d’ella mateixa mentre prova de salvar el món

Les tres primeres temporades, les dels premis i el prestigi, van arribar a una catarsi inesperada que obligava els seus responsables a reformular l’arc dramàtic. Això va fer que es deixessin de ximpleries i es lliuressin sense reserves al thriller geopolític que flirteja constantment amb els esdeveniments del món real. I és aquí on “Homeland” ha mostrat la seva millor cara: en el relat d’espies que qüestiona les decisions dels despatxos i denuncia la por al diferent, que ens interpel·la situant-nos a la complexa ment d’una protagonista que dubta d’ella mateixa mentre prova de salvar el món.

Claire Danes a “Homeland”

Així, la sèrie, una de les pioneres en feminitzar el punt de vista d’un gènere tradicionalment masculí, s’ha acabat convertint en el millor reflex de la política exterior nord-americana. Ens agrada perquè, per més eixelebrats que siguin els seus girs, l’hem vist factible. Ens creiem el seu joc d’obscuritats, els seus presidents manipuladors i els seus apunts malèvols sobre els interessos corporatius. La vuitena temporada, la final, està sent molt coherent amb aquests principis i d’alguna manera és la síntesi dels seus grans temes.

La temporada final de “Homeland” s’articula a partir dels autèntics eixos de la sèrie: Carrie i Saul Berenson. La primera, perquè és la metàfora de la fragilitat d’un món ple d’amenaces latents en què s’hi barregen les conviccions i la necessitat dels refugis emocionals; el segon, perquè és el símbol del que hi ha de podrit en els conflictes geopolítics, basats en lluites de poder en què sempre hi surten perdent els mateixos.

Poques sèries modernes poden presumir d’haver-se sostingut vuit anys amb aquesta bona salut

Guionistes i directors li tenen molt presa la mida a la sèrie, i es nota en la seva alternança de la radiografia íntima dels personatges i la construcció d’una intriga molt solvent al voltant de les aparences. Continua sabent esprémer al màxim el valor dels seus cops d’efecte (hi ha un atemptat, per exemple, de clara inspiració hitchcockiana) i ens arrossega a un univers de política-ficció tan possibilista com versemblant.

“Homeland”

És veritat que porta un parell de temporades instal·lada en un cert continuisme, i que realment allargar-la gaire més l’hauria convertit en una caricatura, però poques sèries modernes poden presumir d’haver-se sostingut vuit anys amb aquesta bona salut. Una bona prova de la seva influència és que, si t’atures a pensar en el seu llegat, bona part de les sèries actuals del gènere (amb “Jack Ryan” i “Mesías” al capdavant) s’hi assemblen d’una manera o una altra.

Trobarem a faltar Carrie i Saul, perquè la seva estranya relació vindria a ser la mateixa que tenim nosaltres amb ells: els veiem les debilitats, però al final són com de la família.

Pep Prieto
 Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa “Àrtic” de Betevé. Autor de l’assaig “Al filo del mañana”, sobre cinema de viatges en el temps, i de “Poder absoluto”, sobre cinema i política