Raúl Arévalo (Madrid, 1979) acaba d’estrenar “El plan”, òpera prima de Polo Menárguez, i té a la cua d’espera, com a mínim, una obra de teatre que està assajant a Madrid (“Traición”, amb Miki Esparbé i Irene Arcos), una sèrie sobre el cos d’antiavalots i una altra pel·lícula. Parlem amb un actor i director que és conscient de ser un privilegiat en la indústria audiovisual. Perquè s’ho ha guanyat. I perquè, com se sol dir, té el cap molt ben moblat.

En “El plan”, en què Polo Menárguez parla de les dificultats per a trobar un treball digne i també de l’amistat, hi ha un tema molt present: el masclisme.

Sí, aquest costat fosc de la masculinitat. Ja en l’obra de teatre d’Ignasi Vidal en la qual es basa, es critiquen aquests micro masclismes quotidians que assumim, però que deixem passar, que ens qüestionem. Pel fet de ser micros? Per canviar una societat hem de fixar-nos en els petits detallets, en aquelles coses dolentes que hem heretat a través de la nostra educació.

Raúl Arévalo, Antonio de la Torre i Chema del Barco / “El plan”

En la pel·lícula, on comparteixes protagonisme amb Antonio de la Torre i Chema del Barco, hi ha molt d’humor. La comèdia continua sent un bon mètode per posar a la pantalla temes seriosos?

“El plan” no és una comèdia pura i dura, però sí que és veritat que aquest és un gènere que a tots ens agrada com a espectadors i que serveix per analitzar temes transcendents. A mi em fascinen aquests anys 50, 60 i 70 en els quals Berlanga i Rafael Azcona se les van enginyar per burlar la censura mitjançant l’humor i fer pel·lícules tan crítiques amb el règim com “Plácido” o “El verdugo”. És el mateix cas, en altres circumstàncies polítiques, de Borja Cobeaga i el seu “Negociador”, on va aconseguir parlar de les cèlebres reunions del PSOE amb ETA del 2005 i 2006 mitjançant un sentit de l’humor molt particular. Jo valoro molt el sentit de l’humor, i crec que a alguns guions els falta una mica de lluminositat o d’humor, i això em cansa.

Et refereixes a films d’autor que potser són massa conscients del seu missatge social?

M’agraden en general, però alguns segueixen un patró massa rígid i preestablert, i són molt intensos. El propi Bong Joon-ho, guanyador de l’Oscar per “Parásitos”, és crític amb la societat, però també té sentit de l’humor.

En “El plan” tens al teu costat a Antonio de la Torre, al qual vas dirigir en la teva òpera prima com a director, “Tarde para la ira” (2016). Si jo et pregunto com és Antonio…

Jo et respondré que Antonio és com el meu germà gran i el meu confident. Tenim aquesta cosa de les persones que es coneixen molt que ens estimem, ens enfadem i ens enviem a prendre per cul constantment. No existeix ningú en aquesta professió amb qui tingui una major complicitat.

Antonio de la Torre i Raúl Arévalo / “El plan”

Més còmplices: Antonio Banderas i Pedro Almodóvar, a les ordres del quals has treballat, d’una banda, a “El camino de los ingleses” (2006) i, per una altra, a “Los amantes pasajeros” (2013) i “Dolor y gloria” (2019).


Són dos de les persones de les que més he après. “El camino de los ingleses” va ser la meva segona pel·lícula com a actor, i aquí Antonio em va transmetre la seva passió per aquest ofici del cinema. I Pedro? És un home que dona lliçons de cinema i de vida. Ho ha vist i llegit tot: totes les pel·lícules, sèries i llibres. És un pou de saviesa i d’experiències.

Un altre crack, i aquest l’acabem de perdre: José Luis Cuerda, que et va dirigir en “Los girasoles ciegos” (2008).

Va ser Maribel Verdú qui li va parlar de mi per a fer de capellà a “Los girasoles ciegos”. Va ser molt bonic estar en aquella història. José Luis era un altre gran conversador, un gran.

Raúl Arévalo / “El plan”

Tens pendents d’estrena, com a mínim, una sèrie, “Antidisturbios” (Movistar+), i un film de Víctor García León, “Los Europeos”.

Un dels aspectes que més valoro d’“Antidisturbios”, que ofereix una visió realista d’aquest cos de l’Estat tan criticat i alhora tan desconegut, és que, darrera de la càmera, està Rodrigo Sorogoyen, el director d’“El Reino” (2018) o “Madre” (2019). És una garantia. També em fa molta il·lusió que es vegi “Los Europeos”, perquè al Víctor li va costar molt tirar endavant aquesta adaptació de la novel·la de Rafael Azcona.

Com veus el panorama actual del cinema espanyol?

L’última pregunta és la heavy, no? A veure com ho explico… En una indústria del cinema sana han de conviure les pel·lícules comercials, és a dir, els blockbusters, i els bitxos raros. Hi ha productores que inverteixen diners i s’ha de crear negoci. Però em temo que cada vegada s’estreny més el ventall de tipus de productes diferents, i s’ha de valorar als autors. Et podran agradar més o menys, però sempre hauran d’existir els tipus diferents, els lliures i els que no fan concessions: els Sorogoyen, els Eduardo Casanova, els Víctor García León… Si per protagonitzar “Tarde para la ira”, jo hagués triat actors ‘guapos’ i instagramers, l’hagués pogut rodar molt abans!


Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema.
Col·labora a Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 anys.
Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general.
De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.