El Padrí de Harlem, és a dir Bumpy Johnson, tenia un poder quasi absolut en aquell barri de Manhattan. Però, com li ho recorda un personatge a “Godfather of Harlem”, “més avall de la 110 és només un negre qualsevol”.
Aquesta tensió entre el poder nominal i el real –entre la façana i el sentiment íntim–, recorre aquesta sèrie de l’HBO, creada per Chris Brancato i Paul Eckstein, responsables de “Narcos”.
L’acció engega l’any 1963, quan Johnson surt d’una estada de deu anys a Alcatraz i torna a un Harlem que ha canviat. Els clans italians dominen la distribució de l’heroïna, que fa estralls als carrers. Inspirada en el personatge real, els autors s’han pres totes les llicències que han considerat –com ja passava amb ”Narcos”– per tal d’aconseguir que la seva història sobre màfies s’entortolligui amb la lluita pels drets civils. Johnson és només un dels vèrtexs del triangle, on també hi ha Malcolm X i el congressista Adam Clayton Powell. El primer té al darrera la Nació de l’Islam i defensa deixar de parar l’altra galta. El segon és exactament el contrari: el governant baptista que intenta canviar les coses des de dins, amb el somriure (ni que sigui hipòcrita) sempre posat.
El resultat és una sèrie ben empaquetada: Forest Whitaker encarna bé el personatge de mafiós violent que no accepta els canvis històrics ni la pròpia decadència. Vincent D’Onofrio és un gran adversari i fa bona parella amb Paul Sorvino, com a representants de les màfies italianes. La música és una interessant barreja de cançons de l’època i hip hop creada per a l’ocasió: es noten les ganes de dotar-se d’un to musical propi i de crear un efecte similar a “Peaky blinders”, on una ambientació clàssica es contraposa a una banda sonora contemporània.
Haver triat entre sèrie històrica o de personatges hauria ajudat a mantenir el focus millor.
Tot i l’ambició –i, de fet, segurament per culpa de l’excés d’ambició–, la sèrie no arriba al nivell dels “Soprano”, “Boardwalk Empire” o, fins i tot, les dues primeres temporades de “Narcos”. Els creadors han intentat conjugar massa elements: màfies, tensions racials, familiars, polítiques, religioses, una relació que recorda a Romeu i Julieta, esclats de violència, moments d’intimitat i introspecció… massa elements com per resoldre-ho satisfactòriament en deu episodis. Haver triat entre sèrie històrica o de personatges hauria ajudat a mantenir el focus millor. Malgrat això, és un entreteniment molt ben empaquetat encara que, a sota de la 110, sigui només una altra sèrie qualsevol.
Àlex Gutiérrez és periodista, especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, amb Mònica Terribas i a l”Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.
