‘Parásitos’ (Parasite) és una sorpresa constant.

Quan creus que el que estàs veient és una comèdia, el guió canvia. Entres en el drama més absolut. I quan et fas la idea que això és el que veuràs fins al final, la pel·lícula et regala una dosi de terror que acaba de posar la cirereta al pastís. Un altre gir de guió d’una pel·lícula de la qual no esperes res en concret, i que es transforma en una bogeria sense final. Un enginyós 3 per 1 que et provoca riure, tristesa i fins i tot, moments de tensió. Entres al cinema sabent que és una producció de Corea del Sud que aquest any s’ha emportat la Palma d’Or en el Festival de Canes a la Millor Pel·lícula, i surts pensant que, efectivament, el que acabes de veure és una meravella.

Bong Joon-ho: “Sóc un sàdic. M’agrada que el públic pateixi mentre es diverteix, que rigui encara que sàpiga que està malament fer-ho. A més, la vida real no és o tragèdia o comèdia, sinó una combinació de les dues. Per això, les meves pel·lícules també ho són” (El Periódico)

El director, Bong Joon-ho, t’agafa de la mà i et porta per la vida d’una família sense recursos que decideix utilitzar l’enginy per sortir endavant. Viuen en una casa on hi ha més xinxes que humans. El seu dia a dia és doblegar caixes de pizzes per poder menjar. Fins que la sort es posa de part seva. De sobte, les coses els comencen a anar bé. Mare, pare, germà i germana, més units que mai, surten de la misèria i comencen una nova vida al costat d’una família de rics. Cadascú amb una personalitat molt marcada: el fill, el líder de la ‘banda’, la filla, la dissenyadora creativa dels plans, el pare, que aprèn a mentir com ningú, i la mare, que transforma el seu caràcter agre en el d’una afectuosa mestressa de casa.  Al final, són part de la teva família.

Bong Joon-ho: “La gent rica considera els pobres com uns paràsits, particularment a Corea, on la paraula té una connotació negativa, perquè s’associa al menyspreu i a la humiliació.”(ABC)

Entre riures i alguna llàgrima, el missatge et va calant: les desigualtats socials, les classes, el mal repartiment de la riquesa, la injustícia, els paràsits (que queden fora del sistema); els que no tenen res versus els que ho tenen tot. Una família que malviu davant d’una altra que viu de l’aparença, l’ostentació, els prejudicis i que contracta a pobres perquè els facin la feina que ells no volen: carregar la compra, cuinar, netejar, ajudar els seus fills a estudiar… Un reflex de la condemna que, a la vida real, arrosseguen aquells que, malgrat tenir talent i habilitats, no disposen de recursos o oportunitats per progressar, i a qui es castiga, simplement, per haver nascut al lloc equivocat. 


Bàrbara Padilla: Col·laboradora a la secció de Sèries de ‘La Vanguardia’. Redactora i Locutora d’Informatius a RAC1. Periodista des del 2007 a l’àrea de Barcelona. Aficionada al cinema des que té consciència i a les sèries des del boom de Netflix.