Un dia et despertes i el teu fill és l’home més buscat del planeta. Un assassí. Un monstre.

Així neix “La Víctima número 8. Veient un noticiari a la televisió. Un de tants. Un que parlava d’un atemptat yihadista  a Europa. Un atemptat de tants, també.

La idea de “La Víctima número 8 surt al veure a la televisió la fotografia d’un presumpte terrorista després d’un atemptat. Com tantes vegades hem vist, i tantes veurem, em sembla. I sorgeix de fer-se una pregunta: Qui hi ha darrera d’aquesta fotografia? I no parlo del protagonista en si. Què hi ha darrera de la gent que l’estima? Com reacciona un amic, una parella, un germà, una mare al veure la fotografia del seu ésser estimat a les notícies acusant-lo de ser un assassí de masses?

Com afecta una cosa així a aquest grup de persones pròximes?

I com ens afecta a nosaltres?

Estem en una societat en què consumim de tot a marxes forçades. És l’època del fast tot. Consumim menjar ràpid, vestim amb samarretes lowcost que es desfilen als sis mesos, comprem mòbils que ens duren aproximadament un any, veiem sèries completes en dos dies… i sí, també consumim notícies ràpides. Tragèdies ràpides.

Drames que oblidem a velocitat rècord. Atemptats terroristes, atacs d’odi, accidents aeris, desastres naturals que, en funció de com de prop ens toqui, ens afecten en major o menor mesura. Catàstrofes que oblidem als pocs dies. Setmanes màxim. Tot passa. Tot caduca. Tot s’oblida.

Les tragèdies prescriuen. Però no pels propers a les víctimes. Persones a qui la tragèdia acompanyarà tota la vida. Que les marcarà. Una cicatriu que no s’esborrarà mai.  

Allà vam posar el focus de “La Víctima número 8.”

La sèrie neix del dolor d’una mare. Una mare que, com hem dit, un dia desperta descobrint que el seu fill és l’home més buscat. Un fill al que acusen d’haver atropellat mortalment a set persones.

I una altra mare a la que el terror ha arrabassat el que més volia. La mare d’una de les víctimes mortals. Aprofundir en el dolor de la mare d’una víctima no era complicat. Però el repte era aprofundir en el dolor d’una mare i els al·legats del botxí. I també en el dolor del botxí, és clar que sí. La part més fosca de l’equació.

Molts em deien: “Estàs justificant els assassins”. Jo els contestava: “Per suposat”. El meu deure com a guionista és justificar tots els meus personatges. Des del sentit etimològic de la paraula: “Demostrar que alguna cosa és acceptable o adequada”. Perquè els que actuen com actua un assassí de masses actuen pensant que el que fan és “acceptable o adequat”. La meva feina com a guionista és que tots els meus personatges siguin justos amb ells mateixos. Que actuïn pensant que el que fan és “acceptable o adequat”. 

Aquest va ser el desafiament al que vaig voler fer front juntament amb Sara Antuña, David Bermejo, Esther Morales i Abraham Sastre durant el procés d’escriptura de “La Víctima número 8”.

És cosa de l’espectador dir si ho hem aconseguit superar, o no.


Marc Cistaré és guionista i productor executiu de les sèries “La Víctima número 8”, “Vis a Vis” i “Los hombres de Paco”. També ha participat com a productor executiu a “Caronte” i com a guionista a “B&b De boca en boca” i “El Barco”, entre d’altres produccions.