Makoto Shinkai, un director excepcional

Makoto Shinkai es va confirmar com un director de cinema rellevant en el sentit comercial i descomunal en el sentit estrictament creatiu amb Your Name (2016), una pel·lícula d’animació que va superar qualsevol expectativa a les taquilles i que va justificar – encara que sigui una apreciació una mica mandrosa -que se l’encimbellés com l’hereu natural de Hayao Miyazaki. Per exemple, Your Name ha sigut l’anime més rentable a Japó just després d’El viaje de Chihiro, i si mirem l’estadística mundiañ, actualment ocupa la quarta posició per una pel·lícula japonesa de dibuixos animats- i què dir y si miramos la estadística mundial, actualmente ocupa la cuarta posición para una película japonesa de dibujos animados – ni què dir té que no arriba als nivells de recaptació d’una producció de Disney o Pixar però des de la seva posició de partida és tota una gesta.

La carrera de Shinkai es remonta a principis de segle, quan va començar a produir – de manera totalment independent- els seus primers curtmetratges, encara que no va ser fins a Viaje a Agartha (2011), una fantasia amb un transfons ecològic pròxima a La princesa Mononoke, que reinventava el mite d’Orfeu i el viatge al món subterrani dels morts, quan va començar a refulgir amb l’aura d’un creador original, mereixedor dels majors elogis. No hi ha hagut cap dubte des de llavors que és el director japonès d’animació més sòlid i rellevant de la seva generació, en dura pugna amb Mamoru Hosoda, i Your Name -la intricada història de dos adolescents separats en el temps i en l’espai que intercanvien les seves vides durant el somni- no va ser més que la constatació del seu moment més dolç.

El tiempo contigo (Tenki no Ko, 2019) és el seu quart llargmetratge – si no comptem com a tals 5 centímetros por segundo (2007) i El jardín de las palabras (2013), històries breus de menys d’una hora-, i una nova confirmació que Shinkai progressa firmament en la seva trajectòria ascendent, camí de l’Olimp dels clàssics de l’anime. El tiempo contigo torna a incidir en els aspectes determinants del cinema de Shinkai, com la superposició de realisme i fantasia en un mateix pla urbà – en el transfons, tenim una representació fidelíssima de Tòquio, els seus carrers i els seus transports, els seus gratacels, els seus parcs; al capdavant, la història increïble d’una noia màgica capaç de fer que surti el sol durant un dia de pluja-, així com en l’acabat tradicional de la pel·lícula, animada a la manera tradicional i sense recolzament de la tecnologia CGI.

Com en cada títol nou, Shinkai introdueix matisos que ajuden a que cada pel·lícula tingui la seva personalitat i la seva estètica particular. En Your Name, per exemple, estava el contrast entre camp i ciutat; en El tiempo contigo seria l’ambientació en els baixos fons de Tòquio i en els barris residencials, amb un element sòrdid a l’hora de retratar certs aspectes de la criminalitat i el negoci sexual. Però el que segueix aportant valor a las seva obra és el tractament de la irrupció del fantàstic en la realitat, i com per aquesta bretxa es filtren emocions d’una altra intensitat; al final, El tiempo contigo és una altra història – típica de Shinkai– sobre l’amor adolescent, les dificultats per seguir units i l’esforç heroic que fan els personatges per aconseguir vèncer la distància i reunir-se malgrat totes les adversitats. Com per art de màgia, Shinkai ha tornat a tocar la tecla exacta. Així que aquesta no és una altra pel·lícula d’animació més, sinó una mostra indiscutible del millor cinema dels nostres temps.


Javier Blánquez (Barcelona, 1975) és periodista especialitzat en cultura, editor i professor d’història de la música moderna.
És col·laborador de diferents mitjans de comunicació espanyols –el diari El Mundo, Time Out Barcelona, Beatburguer–, així com de l’editorial barcelonina Alpha Decay, i ha coordinat el llibre col·lectiu Loops. Una historia de la música electrónica (2002 y 2018), amb Omar Morera, per l’editorial Reservoir Books.
El 2018 va publicar, també, ja com a autor, la continuació, Loops 2. Una historia de la música electrónica en el siglo XXI.
Com a resultat del seu interès per la música clàssica, que compagina amb la música electrònica des de fa años, exerceix també la crítica d’ òpera al diari El Mundo i va publicar en 2014 l’assaig Una invasión silenciosa. Cómo los autodidactas del pop han conquistado el espacio de la música clásica a l’editorial Capitán Swing.