El dramàtic viatge dels centreamericans que busquen asil a Espanya

A la tardor de 2017, Alberto Senante, Director de Comunicació de l’ONG “CEAR” (Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat), va compartir amb mi la idea del seu equip: conscienciar i pressionar al govern espanyol perquè les víctimes de les maras que fugen buscant refugi a Espanya poguessin tenir condició d’asilats.

La proposta consistia en aprofitar el corrent de popularitat i notorietat que està adquirint la ficció televisiva com a vehicle cultural per llançar una campanya en la qual anunciaríem una suposada sèrie sobre les víctimes de les maras i les seves dificultats per a trobar suport a Espanya.

En aquesta ficció es relataria la terrible realitat que viuen milers de ciutadans de Centreamèrica, que des de fa ja massa anys es veuen obligats a fugir de l’extorsió de les bandes. Aquests abusos es materialitzen, en el millor dels casos, en pagaments a canvi de protecció i, en el pitjor, en tota mena de violència física, que inclou des de la violació de les filles i germanes d’aquells que no accepten unir-se a les bandes, fins a l’assassinat dels familiars més pròxims. Tot això en un clima de total impunitat.

Les víctimes no poden acudir a la policia ni a estats en descomposició jurídica, perquè les bandes han aconseguit incloure en la seva nòmina a tots aquells que haurien de defensar als seus conciutadans.

EL drama sorgeix quan arriben escapant d’aquesta terrible realitat al nostre país, i la llei actual no els empara ni els concedeix condició d’asilat. Com a conseqüència, en nombroses ocasions les persones són retornades immediatament a l’infern.

L’única via és escapar fora del país a una destinació que els atorgui la condició de ciutadans amb drets i on els llargs tentacles de les colles no puguin arribar.

El drama sorgeix quan arriben escapant d’aquesta terrible realitat al nostre país, i la llei actual no els empara ni els concedeix condició d’asilat. Com a conseqüència, en nombroses ocasions les persones són retornades immediatament a l’infern. Un infern en el qual difícilment sobreviuran.

Per a sensibilitzar a la societat i pressionar als nostres polítics, va sorgir la idea de fer una campanya amb un teaser anunciant una sèrie de televisió en xarxes socials i mitjans massius. L’objectiu era posar la tragèdia de les víctimes de les maras en el centre de la conversa social i al final descobrir que en realitat no es tractava d’una ficció, sinó d’una terrible realitat.

Després de considerar diverses idees, vam convenir a dur a terme dues accions: la campanya d’agitació anunciant una sèrie, i el desenvolupament i producció d’un curt que pogués donar visibilitat al tema amb continuïtat més enllà de la primera acció.

La Secretària General de CEAR, Estrella Galán, va aconseguir reunir el guionista Alejandro Hernández (“Todas las mujeres”, “Caníbal” i “El Autor”, pel·lícula que va aconseguir el Goya al millor guió adaptat); al director Salvador Calvo (“Niños robados”, “Los últimos de Filipinas”) i a mi mateix per a crear un vehicle audiovisual que pogués concentrar el missatge que CEAR pretenia difondre: la necessària aplicació de la condició d’asilats a tots aquells que fugen de les maras.

Alejandro es va entrevistar amb víctimes i va construir un breu però esquinçador relat en el qual es creuaven les històries de dues famílies destrossades per l’acció de les maras i que convergien en un mateix punt, l’únic possible: la fugida.

A l’agost de 2018, gràcies a la sensibilitat de Globomedia (THE MEDIAPRO STUDIO) que va recolzar la producció amb mitjans materials, i de tots els que van participar d’una forma altruista (equip tècnic, actors, productors, guionista, director…) es va rodar “Maras. Ver, oír y callar”.

Protagonitzat per Cristian Paredes, José Juan Rodríguez, María Isabel Díaz, Edgar Vittorino, Belén López i Raul Prieto -càsting realitzat per Luis San Narciso i Andres Cuenca– i sota els ordes artístics de Salvador Calvo, es va gravar el curt amb un equip d’art encapçalat per Fernando González, que va saber convertir escenaris naturals de Madrid als carrers del Salvador o Guatemala.

La música la va posar el compositor Roque Baños i la direcció de producció va ser a càrrec de Manu Sánchez.
Per descomptat, al capdavant van estar Estrella Galán i Paloma Favieres, dos dels principals motors de les moltes ànimes de CEAR que defensen, any rere any, a tots aquells que fugen de l’extorsió intentant trobar a Espanya una abraçada solidària.

Cal no oblidar que a Centreamèrica les maras causen més víctimes que conflictes més mediàtics com el de Síria. Tant de bo que, després dels nombrosos reconeixements aconseguits en diversos festivals nacionals i internacionals, “Maras. Ver, oír y callar” aconsegueixi la seva meta: que no és guanyar el Goya al Millor Curtmetratge de Ficció o el Forqué al Millor Curtmetratge Cinematogràfic (el que també seria de gran rellevància), sinó oferir a totes les víctimes d’aquesta terrible realitat una esperança de vida.

Javier Pons és Director General de Globomedia i Director de Continguts de THE MEDIAPRO STUDIO España. La seva extensa carrera professional comença en la ràdio, on en 1991 va ser nomenat director d’antena i posteriorment director general de la cadena musical francesa M40. De tornada a Espanya en 1994 exerceix com a director de la cadena M80 i en 1996 es posa al capdavant de la cadena 40 Principals, on va posar en marxa la iniciativa Principales Solidarios i el magazine matinal “Anda ya”.
En 2001 va canviar la ràdio per la televisió incorporant-se a l’equip del Terrat com a director general, des d’on va desenvolupar destacats programes com “Dos rombos”, “Homo zapping” i “Una altra cosa”. Des de febrer de 2007 fins a gener de 2010, va continuar la seva carrera professional com a Director de Televisió Espanyola. Des de 2010 fins a 2012 va passar a ser CEO a Prisa Radio.