El desembarcament d’“El irlandés”

Un final d’etapa?

Fa temps que anem fent-nos la idea que estem en un final d’etapa. I l’estrena de la pel·lícula de Martin Scorsese ens ratifica aquesta apreciació.      

S’està parlant molt poc d’“El irlandés”, no us sembla? I això que era una de les pel·lícules més esperades del bàndol cinèfil, la que sembla ser la pel·lícula de l’any i la que pot ser la pel·lícula dels Oscar.

La reclamàvem a les sales i ara que ja l’hem tingut, hem anat a veure-la en pantalla gran o hem passat d’ella perquè la podem veure còmodament des de casa a través de Netflix, fent sofà i manta?

És inevitable comparar-la amb “Joker”, la pel·lícula de superherois més vista, i anar veient qui podrà més en aquest pols que es planteja entre dues maneres de fer i entendre el cinema. Una directa a la vena, i l’altra, com deia Frank Sinatra, a la manera d’un director que no s’acoquina.

“El irlandés” és molt més que una pel·lícula de gàngsters.

És admirable com Martin Scorsese, cinèfil empedernit, dosifica l’acció, durant tres hores i mitja aconseguint que no ens aixequem de la butaca per por a perdre’ns alguna cosa. De genis va el joc. Impossible apartar la mirada de De Niro, sempre cap endins, Al Pacino, sempre cap a fora, quin goig veure’ls en pijama conversant, i del tercer en discòrdia, Joe Pesci, un altre únic en la seva espècie. Al fons, en un paper que ens queda petit, el sempre fantàstic Harvey Keitel, per no parlar de la mirada d’Anna Paquin, com deia l’altre dia un conegut, que tampoc és manca.

“El irlandés” és molt més que una pel·lícula de gàngsters. Mai desbancarà a “El Padrino” de Coppola i Marlon Brando, ni esborrarà del mapa de la nostra memòria a James Cagney o Edward G.Robinson. El director de “Uno de los nuestros” ha tornar a recórrer al seu “Taxi driver” preferit, al seu “Toro salvaje”, per explicar-nos la història d’un assassí que pinta parets amb la sang de les seves víctimes, un home sense escrúpols que al final descobreix que el pitjor càstig que un pot tenir és la soledat.

“El irlandés” és una lliçó de cinema explicat amb precisió amb la que el protagonista deixa ben alineat el rellotge de la tauleta de nit amb la pistola, però d’un cinema que segurament ja no es porta, d’un cinema que cada vegada ho té més difícil per connectar amb espectadors joves despistats amb altres cinquanta mil coses, d’un cinema que esperem que no quedi en el record i es dilueixi com un terròs de sucre enmig del soroll.

El desembarcament del irlandès és tan dur com el desembarcament de Normandia.