“The End of the F***ing World” va ser una perfecta “road movie” sobre l’angoixa adolescent

Narrada en forma de sèrie, amb dos protagonistes desorientats en conflicte amb el món adult hostil i destinats, per descomptat, a un final tràgic. De diner en diner, de benzinera en benzinera, James i Alyssa van viure una història d’amor que era una última il·lusió abans d’acabar tirats a la cuneta. El final de la història, en el còmic original i en la primera temporada de la sèrie, era poèticament perfecte. (A partir d’ara apareixeran spoilers de la segona temporada). Era “un final perfecte”, com admet el mateix James quan li explica a l’Alyssa què va ser d’ell després de ser abatut a tirs. Perquè, efectivament, el James ha ressuscitat perquè la història de la parella continués. I sí, dic ressuscitar, perquè en una història amb un to nihilista com aquest, creure que el que vam veure era un final obert i que podia ser que el James seguís viu era ser rematadament optimista. Al James ens el vam matar, i aquest va ser un dels encerts de la història.

Fer marxa enrere i ressuscitar al James és una decisió que deu tenir motius de pes, com qualsevol intent d’allargar una història que ja ha tingut una conclusió coherent. La guionista Charlie Covell i l’autor del còmic original Charles Forsman, que ha col·laborat en aquesta continuació, han optat per explorar les conseqüències del que van fer. És una idea similar a la de la segona temporada de “Big Little Lies”, on després d’un final amb un moment de gran impacte per la vida dels seus protagonistes, es decideix continuar la història analitzant quines han sigut les conseqüències traumàtiques que aquell moment ha generat. Així, la segona temporada de “The End of the F***ing World” segueix el mateix camí, presentant-nos a una Alyssa que no pot deixar de reviure el que va passar i a un James que desitja tornar a veure a l’Alyssa perquè ha quedat unit a ella a través d’aquesta experiència. Si la primera temporada era una fugida, podríem dir que la segona temporada és un retorn a casa (metafòric, almenys) per tornar a la normalitat.

Aquesta idea és interessant, el problema és que és molt menys divertida. L’Alyssa i el James ja no són aquells personatges rebels amb els quals no pugem al cotxe camí a l’autodestrucció. Són una ombra de si mateixos i passen més temps discutint que generant una química atractiva per l’espectador. La incorporació de la Bonnie, que incorpora els seus propis traumes i només serveix per reiterar temes que la sèrie ja havia tocat, tampoc ajuda. La sèrie subratlla constantment els estats emocionals dels personatges amb flashbacks i un encertat (encara que excessiu) ús de temes musicals, deixant poc espai perquè nosaltres pensem o sentim per nosaltres mateixos. En comparació, la primera temporada era molt més espontània i natural, una història genuïnament erràtica malgrat la seva estructura lineal. La segona temporada condueix als tres personatges fins a la catarsi i el previsible final feliç en què aquesta parella de desubicats troba la pau l’un amb l’altre, posant un llaç que la història realment no necessitava.


Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa a El Món de Rac 1, El Temps, Què fem, Ara Criatures, Sàpiens y Web Crític. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió. Professor a l’escola de guió Showrunners BCN i li agrada donar conferències sobre sèries. Destaca el Premi Bloc Catalunya, 2014.