Amb “Intemperie”, Benito Zambrano (Sevilla, 1965) torna a parlar de violència, com a la seva popular obra “Solas” (1999), i dels desastres de les guerres, com ja va fer amb “La voz dormida” (2011). I ho fa a través d’un nen (Jaime López) que fuig dels maltractaments d’un capatàs (Luis Callejo),i que trobarà ajuda i comprensió amb un (Luis Tosar). El cineasta desgrana les claus d’aquest drama rural amb un nou missatge.

Benito Zambrano

Quantes vegades t’han preguntat si “Intemperie” és una espècie de western?

Moltíssimes! A l’haver escrit el guió sobre la novel·la de Jesús Carrasco, el que no vam fer va ser dir: “Fem un western”. Però sí que és veritat que la pel·lícula té molts tocs de western, però introduïts d’una manera orgànica, no forçada: el paisatge, els plans generals, el sol, el terreny… La geografia és una protagonista més. És un western que va de la foscor fins a la llum, i que es mou entre el Bé i el Mal. I té uns personatges molt arquetips: un nen i un home que s’escapen, i uns homes dolents que els persegueixen.

“L’ésser humà té a dins un monstre que, quan el treu, és terrible”

El guió transcorre en terres andaluses, després de la Segona Guerra Mundial. Podria estar ambientada en un altre lloc i avui en dia, i funcionaria igualment?

En l’Espanya actual, un nen que pateix maltractaments pot anar a la policia. En altres llocs és més complicat. “Intemperie” parla de temes eterns, com és l’odi. L’ésser humà té dins un monstre que quan el treu, és terrible. Un altre tema actual? Els enfrontaments entre persones amb diferents maneres de pensar. És això de “si tu no estàs amb mi, estàs contra mi”.

Intemperie

Quan va ser l’última vegada que vas veure “Solas”? Què vas pensar d’ella?

Doncs la veritat és que fa molt temps que no la veig sencera, perquè pateixo amb les coses que no veig bé. De seguida veig els seus defectes! Sorprenentment, també conté moltes temàtiques que es mantenen actuals i, per desgràcia, no han passat de moda: la soledat dels vells o els maltractaments. Però hi ha un tema positiu: el naixement de noves formes de família. Ara, això ha evolucionat fins famílies formades, per exemple, per una parella de lesbianes o d’homosexuals. El concepte de família, afortunadament, ha canviat.   

Vas estrenar la minisèrie “Padre Coraje” durant el 2002, quan no hi havia aquest boom actual de sèries i produccions televisives nacionals. Creus que, el 2019, gaudiries d’aquesta mateixa llibertat creativa que vas tenir llavors?  

Després de “Padre Coraje”, no he tingut cap experiència televisiva més, o sigui que no sé com està el tema. En aquell moment sí que vaig tenir la sort de fer la sèrie que jo volia. Els productors no em van canviar ni una coma del guió, ni van intervenir en el muntatge. M’agradaria tornar a explicar una història en cinc o sis hores. La minisèrie és un format molt bonic. També voldria rodar una comèdia, però no una comèdia banal, sinó una que aporti alguna cosa. Per mi, el que és important és no avorrir o deixar indiferent al públic. Sí, a més que s’entretinguin, aconsegueixes que es commoguin i que alguna cosa es mogui dins els seus caps… és meravellós!!

El teu pròxim projecte és l’adaptació de la novel·la de Cristina Campos “Pan de limón con semillas de amapola” (Planeta). Tornes al món de les dones, el de “Solas” o “La voz dormida”.

És que seguim sense veure moltes històries on les protagonistes siguin les dones, i el cinema ha de representar una societat on elles ja estan a molts llocs importants. En aquesta qüestió sí que s’ha avançat, però encara queda molt camí per recórrer. Quasi cada any, als Oscar, les actrius es queixen que no tenen els mateixos sous que els seus companys masculins i que no hi ha tants bons personatges per elles.


Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema.
Col·labora en Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 años.
Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general.
De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabar amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.