“Fa 25 anys que t’estimo” es diuen enmig d’una baralla domèstica Charlotte Gainsbourg i Yvan Attal. És un moment particularment emocionant de “Bons principis”, que dirigeix Yvan Attal i protagonitzen els dos, perquè també és així a la vida real. Inclús hauríem de sumar-li algun any més, ja que comparteixen la seva vida des de 1991. La pel·lícula no és tant una lliure adaptació de la novel·la de John Fante “Al Oeste de Roma” (Anagrama), en la que efectivament es basa, sinó com un nou capítol filmat de la vida d’aquesta extraordinària parella del cinema francès.

La saga va arrencar fa uns anys amb “Mi mujer es una actriz” (2001), una comèdia absolutament deliciosa, amb la Charlotte en el seu moment de màxima esplendor, i Attal en la pell d’un periodista esportiu que no viu gens bé que la seva dona sigui tan famosa, i tan desitjada per tothom, des dels guàrdies de trànsit que li perdonen multes al veterà astre de l’amor (Terence Stamp) amb el que ella ha de rodar una escena de sexe fogós. Va seguir “Ils se marièrent et eurent beaucoup d’enfants” (2004), sempre amb Attal darrere de la càmera, encara que la pel·lícula no es va estrenar, lamentablement, en la nostra pell de toro. Aquí ja tenia un petit paper Ben, un dels tres fills de la parella feliç, que torna a aparèixer, ja més crescut, a “Bons principis”, on exerceix de post adolescent “fumeta”, cosa que ve de la novel·la, a la vegada basada en les vivències dels Fante (dels quals el fill gran, Nick, va acabar morint a conseqüència de les seves addiccions), com del propi Ben que, com el seu pare ha reconegut, “també va passar per allà”. Els porros, de fet, juguen un paper essencial en la trama, ja que resultaran catàrtics per la parella en una altra escena memorable.

“Bons principis” és una assignatura obligatòria pels fans de Fante, entre els quals m’hi trobo, com pels fans dels Attal, entre els quals també m’hi trobo, així com un mirall no massa complaent per les parelles de llarga duració, entre les quals m’hi torno a trobar. Pel que fa a Charlotte i Yvan, es van conèixer -no podia ser d’una altra manera- rodant una pel·lícula: “A los ojos del mundo” (Éric Rochant, 1991), i de seguida van tornar a coincidir al plató de“Amoureuse (Jacques Doillon, 1992), en la que hi havia molts embolics amorosos: la Charlotte es quedava embarassada, i no sabia qui era el pare. Un dels candidats podia ser Attal. Els dos han reconegut que el principi de la seva relació va ser extremadament complicat, i que ha tingut daltabaixos, les clàssiques turbulències al llarg dels anys. Però aquí segueixen: junts, dins i fora de la pantalla, irremeiablement enamorats, desmentint el tòpic de que, en el món del cinema, res dura. I han creat escola, ja que Guillaume Canet i Marion Cotillard porten junts des del 2007, i també s’han divertit parodiant la seva vida de parella a “Coses de l’edat” (2017), dirigida per Canet, a més de treballar junts a “Pequeñas mentiras sin importancia”, i la seva recent seqüela. Però, què voleu que us digui? Si hagués d’escollir, em quedava amb la filla de Serge Gainsbourg, i el seu marit. Ella és infinitament millor actriu que Cotillard, per molt que li donessin l’Oscar per imitar a Edith Piaf. Per començar, ha treballat tres vegades amb Lars von Trier. Cap actriu del món aguanta tant. I pel que respecte a la seva longevitat, Cotillard i Canet no són més que uns principiants: només porten 12 anys! Tampoc és un mal començament.


Philipp Engel (Barcelona, 1970): Format en estudis literaris, va treballar 10 anys en la indústria discogràfica, per després consagrar-se en el periodisme cultural. Així, ha col·laborat en diferents mitjans, com ‘La Vanguardia’, ‘El Mundo’, ‘Qué Leer’, ‘Sensacine’, ‘Sofilm’ i ‘Fotogramas’, entre molts d’altres.