La segona temporada de la sèrie dedicada al personatge més popular de Tom Clancy és encara més fidel a l’esperit dels llibres

La primera temporada de “Jack Ryan” va saber atrapar l’audiència i va convertir-se en un d’aquests títols que qui més o menys tothom gaudeix però poca gent reivindica. És, en el fons, una víctima més d’una síndrome molt estesa en els “actioners”, segons la qual una sèrie està bé i es mira amb fruïció, però pel fet de tractar-se d’un producte de gènere és sistemàticament apartat del concepte de “qualitat”. És una mica el mateix que li passa a “24”, poc esmentada quan es parla de clàssics moderns de la televisió, o títols tan recomanables com “Cóndor”, de les millors dels darrers anys malgrat s’insisteix a tractar-la com una corredora de fons. La primera entrega de “Jack Ryan” sortia airosa d’una sèrie de decisions que l’abocaven a despertar recels entre els fans de la cosa. La més vistosa, l’elecció de John Krasinski per donar vida al protagonista, que l’actor resolia omplint el personatge d’uns matisos poc habituals de veure en produccions d’aquest estil, però també l’intent de la història per ser més un híbrid entre “Homeland” i la saga de Jason Bourne que no una adaptació en tota regla dels llibres de Tom Clancy. La fórmula li funcionava, malgrat tot, perquè sabia trencar el guió de no pocs clixés. El més important, i no és una dada menor, la configuració del dolent de la funció, que els guionistes s’entossudien a no presentar com un terrorista a l’ús.

La segona temporada, recentment estrenada a Amazon Prime, manté els seus aires referencials (hi ha una persecució per Londres clarament inspirada en “Missió: Impossible”) però apuja l’aposta del front que la seva predecessora descuidava. “Jack Ryan” deixa de banda l’hiperrealisme sense acabar de trair-lo del tot i s’entrega a un espectacle d’acció i suspens que busca capturar l’essència dels relats de Clancy. I ho aconsegueix. D’acord, ideològicament es torna molt més ambigua i d’acord, hi ha situacions (la que planteja el darrer episodi, per exemple) que són dignes d’una producció de la Cannon. Però aquí a la pregunta a fer és: i què? Aquí residia la gràcia de les novel·les de Clancy i també d’aquesta sèrie, la capacitat de fer un diagnòstic de les intrigues geopolítiques del món convertint-lo en un ball de bastons sense complexos. A “Jack Ryan” hi ha acció molt ben rodada, dolents d’opereta (ni més ni menys que el president de Veneçuela, interpretat per Jordi Mollà), tocs de “buddy movie”, espies sofisticades i venjances bíbliques. Hi ha dards a la burocràcia, als falsos patriotes i a l’obscuritat administrativa; també humor soterrat, personatges que evolucionen i homenatges als altres Ryan de la pantalla. Krasinski li ha agafat el to al personatge, i Wendell Pierce i Michael Kelly hi encarnen el tipus de secundari que millora la funció cada vegada que apareix. No canviarà el gènere, però és que tampoc no ho pretén. I en aquest temps de sèries allargassades fins a l’extenuació, que una d’elles sàpiga tenir la mida justa i fins i tot es faci curta és un mèrit digne d’aplaudir.


Pep Prieto: Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa “Àrtic” de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana” sobre cinema i viatges en el temps, i de “Poder absoluto”, sobre cinema i política.