La SEMINCI (Setmana Internacional de Cinema de Valladolid)

Hauria de ser un Festival de Festivals o hauria de seguir apostant per nous talents?

La primera vegada que vaig sentir parlar de la Seminci, va ser perquè el meu cunyat, que treballava a “El Correo Catalán”, hi anava. Llavors vaig descobrir que va començar sent una setmana de cinema religiós i valors humans, que amb el temps van acabar esborrant de l’enunciat per deixar-ho amb el que és ara, Setmana Internacional de Cinema de Valladolid o Seminci, una abreviatura amb la que alguns es poden equivocar i això pot donar peu a que es compliqui la pronunciació, de manera que a vegades sembli que parlen en xinès. Més enllà de l’anècdota, el cinema d’autor i els coneguts drames imposen la seva llei en aquest Festival que va néixer el 1956 i en el que han triomfat des de “El séptimo sello” de Bergman a “Thelma y Louise” amb un Brad Pitt ben jove que va estar tirat pels sofàs perquè ningú li feia massa cas.

En la Seminci, que porta molta història darrere, hi ha un abans i un després de Fernando Lara, un home savi al que tots estimen i respecten, que segueix col·laborant amb el Festival moderant trobades, com ha fet aquest any, i que segueix anant al cinema Calderón a les nou del matí, el que diu molt de la seva inextingible cinefília. Javier Angulo, l’actual director, ha intentat amb esforç i dedicació modernitzar-lo, traient partit a la catifa, verda, i lluita, amb un equip entusiasmat, per mantenir-lo vigent. Encara que ja no es citen per prendre les seves copes a l’Olid els vells actors d’abans, segueixen tenint a la noia de Valladolid, Concha Velasco, sempre disposada a anar de bracet amb Pedro Olea.

Diverses reflexions es poden fer sobre la Seminci a hores d’ara. Per exemple, hauria de ser un Festival de Festivals o hauria de seguir apostant per nous talents? Es troba a faltar el risc, però jo crec que va lligat amb la situació actual del cinema, que és la que és, i es repeteix cíclicament, aquests dies que s’està parlant tant de “Parásitos” com una obra mestra, però els crítics que l’eleven no recorden el ressò de, per exemple, “El sirviente” de Losey amb Dirk Bogarde. S’ha perdut per desgràcia l’emoció de conèixer a qui li donen l’Espiga d’Or. Ja no es vibra com quan la va guanyar Matías Bize amb “En la cama”, i es va veure automàticament desbordat a propostes de productors. Bize era un noi xilè tímid que caminava perdut per allà, i crec que segueix sent el cineasta més jove que l’ha guanyat mai. O quan la va guanyar Gerardo Olivares amb “14 quilómetros”, el primer director espanyol que la va aconseguir o una de les tres que té el cineasta serbi Goran Paskaljevich que aquest any va tornar a saludar als amics. Encara recordava aquests dies un crític de llarg recorregut com el palmarès que en els seus bons temps era rebut amb crits d’”ineptes” per part de la crítica. Molts crítics es van despenjar i van deixar de beure els seus Ribera de Duero en la Seminci. Els temps han canviat i el cinema també.

Malgrat tot, aquest any hem pogut veure pel·lícules molt valorades, belles i emotives com la brasilenya “La vida invisible de Eurídice Gusmao”; actuals i crítiques com “Echo”, de Runar Runarson, o la simpàtica comèdia “The Farewell”. Amb l’espigada “Öndög”, la veritat és que comptaven molt pocs.

La Seminci és un festival que conserva el seu caràcter familiar, un lloc on encara es poden fer bones entrevistes i mantenir bones converses amb gent tan interessant com l’escriptora Rosa Montero o parlar amb la família de Pablo Carbonell. Crec que van encertar més inaugurant amb “Intemperie” de Benito Zambrano que tancant amb la pel·lícula Mika Kaurismaki tan avorrida com el paisatge finlandès que promociona. Però el que és important i el que compta al final és que ja omplen un camp de futbol, ara que Ronaldo ha reactivat el club de la ciutat val·lisoletana, amb el públic de la Seminci que no baixa del tren. I aquest és el seu gran triomf.

Si aneu a Valladolid l’última setmana d’octubre de l’any que ve, en que se celebrarà la 65 edició, feu-vos un favor: aneu a menjar a “los Zagales”, on us trobareu els assistents del Festival comentant la jugada.