Expert retratista de la família, el director Daniel Sánchez Arévalo (Madrid, 1970) ha tornat al cinema, sis anys després del seu últim llargmetratge, amb “Diecisiete”, que ja pot veure’s a Netflix. Dos germans (Biel Montoro i Nacho Sánchez) que no acaben d’entendre’s, la seva àvia, un gos, una autocaravana i quilòmetres de carretera són els ingredients bàsics d’una pel·lícula que va directe al cor. El realitzador de “AzulOscuroCasiNegro” o “Cosins” ens explica aquesta agredolça aventura sobre rodes.

Tu t’autodefineixes com un pessimista optimista. Què vol dir això?

És un terme que va sortir del meu productor, perquè, a les meves pel·lícules, sempre plantejo un escenari d’entrada molt dramàtic. Inclús a “Primos” (2011), que és la més lluminosa de totes. I, a partir d’aquí, vaig cap a la llum.

I de totes les teves pel·lícules, “Diecisiete” és la que té uns personatges que parlen menys. Sobretot, l’Héctor, aquest adolescent que marxa d’un centre de menors per buscar el gos que estava ensinistrant.

El propi moviment de la història comporta una acció, i m’ajuda a que pugui utilitzar menys paraules. És una pel·lícula en la que intento explicar més coses amb menys elements en general. Els meus treballs antics eren més bigarrats i tenien més trames en paral·lel que en algun moment es creuaven. Estic molt orgullós d’aquests primers minuts de “Diecisiete” sense diàlegs.

Debutes en la “road movie”, en la pel·lícula de carretera.

I tenia moltes ganes de fer-ho. M’agraden molt les pel·lícules com “Rain Man”, “Thelma & Louise”, “Pequeña Miss Sunshine” o “Nebraska”, que vindrien a ser els referents de “Diecisiete”.

Ets un gran descobridor d’actors: aquí no has repetit col·laboració amb Quim Gutiérrez, Raúl Arévalo o Antonio de la Torre, però descobreixes pel cinema a Biel Montoro (Héctor) i Nacho Sánchez (Ismael). Va ser difícil trobar-los?

El Biel i el Nacho van aparèixer molt aviat als càstings, i em vaig enamorar per separat d’ells. No només s’ajustaven als personatges, sinó que milloraven els seus textos. I, en juntar-los, va ser màgic.

I com va ser treballar amb diversos gossos? Una cosa és tenir-los a casa, i una altra molt diferent és dirigir-los…

I, a més, eren gossos que no estaven ensinistrats, procedents d’una protectora. Va ser difícil. El més bonic és que el Biel s’ha quedat amb el gos que busca durant tota la història i l’ha batejat com “Oveja”. Jo no vaig quedar-me amb cap, perquè ja en tinc tres a casa meva als afores de Madrid, on també tinc aparcada al jardí, l’autocaravana que surt a “Diecisiete”.

Al final, hi ha una seqüència molt emotiva entre els dos germans. En el meu cas, no vaig poder evitar deixar anar alguna llàgrima. Li ha passat a altres persones?

A quasi tothom. Inclús em passa a mi. Cada vegada que veig aquesta escena, i l’he vist moltes vegades, m’emociono.

A tots els teus admiradors els encanta “AzulOscuroCasiNegro”. El cas contrari és el de “Gordos” (2009), que podria ser el teu treball potser més… estrany?

Jo dic que “Gordos” és la meva millor pel·lícula i la que necessita més afecte. És la més arriscada i excessiva, perquè, a sobre, parla d’excessos. Conté molt drama i mal rotlle.

Algun projecte en perspectiva?

No només un: en tinc dos. No vull que tornin a passar sis anys per tornar a posar-me darrere una càmera. Intentaré rodar l’any que ve.

I repetiràs amb el Biel Montoro i el Nacho Sánchez? Els sumaràs a la nombrosa ‘Família Sánchez Arévalo’?

¡Ja, ja, no t’estranyi! La família creix, i el Biel i el Nacho ja me’ls quedo per mi. Els meus actors no únicament han de ser bons actors. També han de ser bones persones.


Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema.
Col·labora en Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 años.
Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general.
De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabar amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.