L’estrena de “American Horror Story: 1984” ha revalidat la vigència d’una de les facetes més divertides i rendibles del cinema de terror

La recent estrena de la novena temporada de “American Horror Story”, subtitulada molt encertadament “1984”, ha constatat la bona forma del “slasher”, un gènere al qual sovint s’ha acusat d’insubstancial però és una de les narratives que més i millor ha retratat els traumes generacionals i  les derives polítiques i sociològiques. No es tracta només d’assassins emmascarats en cerca i captura de personatges absurds, o d’una successió d’atrocitats dissenyades per concitar l’aplaudiment del fan. El gènere també va ser pioner en l’apoderament de les heroïnes, ha estat cabdal per entendre les pors col·lectives durant dècades i ha entès que en aquestes corredisses per salvar la  vida i aquestes preguntes i afirmacions premonitòries (“hola? Hi ha algú?”, “quedeu-vos aquí, ara torno”) hi ha un sentit de l’absurd que resumeix la nostra mateixa existència. O no acabem essent, les espectadores i els espectadors, còmplices de l’assassí, en tant que acabem pensant que les víctimes han fet mèrits per merèixer-ho? Al capdavall, les “final girls” del gènere ens donen una lliçó de supervivència, però sobretot de moral: triomfen quan nosaltres ja ens hauríem rendit. Per això recordem tant el botxí com de la víctima que no es vol resignar a ser-ho, i també per aquest motiu aquest estil de cinema ha acabat essent un mirall dels monstres que ens assetgen.


Són, totes aquestes pel·lícules i els rostres del Mal que ens mostren, imprescindibles per a qualsevol nit de Halloween. Però convé reivindicar-los més enllà de les dates assenyalades perquè el gènere, com els seus protagonistes, no mor ni morirà mai

American Horror Story 1984

No es pot parlar de “slashers” sense fer-ho de tres assassins que simbolitzen tres eixos fonamentals dels nostres terrors més íntims. Michael Myers, protagonista de la saga “Halloween”, encarna la por quotidiana, la figura que ens espera a la cantonada, l’ésser sense cara que ens observa a la llunyania a plena llum del dia; Jason Vorhees, de “Viernes 13”, és l’assassí matusser que neix de la irracionalitat, la metàfora de la fi de la innocència, dels perills de la vida adulta; i Freddy Krueger, l’home del sac d’Elm Street, s’erigeix en el profanador dels nostres somnis, el rostre dels pecats dels pares, la cançó de bressol que ens acaba estremint. El gènere, conscient dels seus mecanismes, va saber evolucionar cap a nous horitzons expressius i va tornar-se metalingüístic, iniciant un flirteig amb l’humor (negre) que perviu fins a l’actualitat. Aquesta és la seva essència actual: com que sap que el públic ha après a llegir els seus codis de representació, el convida a reflexionar sobre la seva pròpia manera d’explicar-se. Ho va fer a la saga “Scream”, una magnífica classe de cinema, i també en títols com “Se lo que hicisteis el último verano”, “Muñeco diabólico”, “Destino final” (sobretot la primera, la tercera i la cinquena) o les dues entregues de “Feliz día de tu muerte”. Sense oblidar aportacions de sèrie B (sense que això serveixi de desmèrit) com “The Collector”, “Hatchet”, “Maniac Cop” o la primera “Jeepers Creepers”. Són, totes aquestes pel·lícules i els rostres del Mal que ens mostren, imprescindibles per a qualsevol nit de Halloween. Però convé reivindicar-los més enllà de les dates assenyalades perquè el gènere, com els seus protagonistes, no mor ni morirà mai.


Pep Prieto: Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa “Àrtic” de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana” sobre cinema i viatges en el temps, i de “Poder absoluto”, sobre cinema i política.