El nom d”El intermedio’ resulta irònic per a la directora del programa: la Carmen Aguilera treballa sense parar darrere de les càmeres per emplatar cada dia la barreja justa d’informació i humor que ha convertit aquest programa en l’espai més longeu de La Sexta i un dels seus senyals d’identitat.

Vivim temps polaritzats, de trinxeres i presumptes equidistants. Com dissenyeu el programa perquè encaixi en una televisió generalista, però sense renunciar a la línia editorial?

‘El Intermedio’ no és equidistant. Ens posicionem i això forma part de la marca del programa. I alguns temes ens concerneixen de manera especial: la memòria històrica, el col·lectiu LGTBI, el saqueig del que és públic, les desigualtats, l’abús de poder, la corrupció… Al llarg dels anys, hem mantingut i mantenim un compromís amb la defensa dels drets socials. I després, com a directora, treballo assumint mecanismes d’autocrítica i correcció. Però el que és bàsic és explicar la veritat, no mentir. Això ens carrega molta responsabilitat. Sobretot perquè molta gent s’informa amb nosaltres, quan no som cap informatiu de capçalera. La falta de credibilitat em preocupa molt. No volem arribar els primers, sinó arribar adequadament.

D’on creus que surt tanta pressa en els mitjans de comunicació?

Hi ha molta gent que diu que l’enemic del periodisme són les xarxes socials, perquè tothom aporta informació i això genera confusió. Però no: el problema és la necessitat de la velocitat, de la immediatesa. Nosaltres tenim un avantatge: un informatiu té 30 notícies, així que s’ha d’anar al gra amb cada una d’elles. Però nosaltres podem escollir cinc o sis temes, repassar la informació i treballar bé el concepte.

El programa no ha d’anar curt de detractors. Com gestioneu els vostres enemics? Rebeu molta hostilitat a les xarxes socials, m’imagino…

Bé, nosaltres utilitzem les xarxes per tenir un ‘feedback’ per veure com es perceben les coses. Però jo mateixa no sóc molt activa i intento que els que treballen amb mi no es deixin portar. Per cert, no volia acabar l’entrevista sense tenir un moment d’afecte cap a ells, que són genials. Així que aquí queda dit.

És més difícil fer un informatiu satíric quan les “fake news” estan a l’ordre del dia?

Bé, tota la vida hi ha hagut ‘fake news’: només hem de recordar la conspiració sobre l’11-M, que va ser terrible. Sempre hem volgut desmuntar aquestes manipulacions aportant els contextos, l’anàlisi i l’hemeroteca. Encara que, quan són molt exagerades, ens fa quasi mandra rebatre-les. Llavors és quan ens ve més de gust utilitzar l’humor. Quan Vox diu alguna animalada sobre els preservatius, ens fa mandra haver de recordar com d’importants són per prevenir malalties o embarassos no desitjats.


Encara que l’humor és una eina de crítica fabulosa, s’han de tenir certs límits

A vegades dóna la sensació que el que és real i el que és ‘fake’ estan a punt de confondre’s.

Ens passa, per exemple, amb alguns vídeos de l’Alberto González: a vegades són clarament passats de rosca, però altres podrien arribar a colar. I hem incorporat a l’Alejandro Pérez, que ve del món més punter dels efectes especials, per explotar el tema dels ‘deep fakes’. Amb intel·ligència artificial, podem anar superposant el rostre d’una persona sobre el d’una altra. Amb aquestes manipulacions pots aconseguir que Donald Trump declari la tercera guerra mundial. Quan el vaig fitxar i vaig veure el potencial que tenia això, li vaig dir: “O vens a ‘El Intermedio’ o te’n vas al CNI!” Això sí: ens servia si tenia efecte còmic. Mai posaria un vídeo fals amb pretensió de realitat. Però sí que és útil, per exemple, per simular els debats que ens agradaria veure: Iglesias amb Errejón, Sánchez amb Casado… Els anomenarem ‘Debates por la cara’.

Quines línies vermelles us marqueu?

Mai fem successos. I després, encara que l’humor és una eina de crítica fabulosa, s’han de tenir certs límits. El context és fonamental: no és el mateix a casa, a un bar o dins un petit teatre, que per Espanya a ‘prime time’. És important tenir clar qui és el subjecte de l’humor. I vigilar amb els col·lectius vulnerables, o la gent que no ho està passant bé. Al final, l’humor requereix un pacte entre emissor i receptor. Defineixes un espai i intentes que el pacte funcioni.

Àlex Gutiérrez és periodista, especialitzat en mitjans de comunicació i audiovisual. Actualment treballa al diari ARA, com a cap de la secció de Mèdia i autor de la columna diària ‘Pareu Màquines’, on fa crítica de premsa. A la ràdio, col·labora a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, amb Mònica Terribas i a l”Irradiador’, d’iCatFM. També és professor a la Universitat Pompeu Fabra. La seva capacitat visionària queda palesa en una col·lecció d’uns quants milers de CDs, perfectament inútil en l’era de la mort dels suports físics.