Sempre compromesa amb el cinema social, Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) acaba d’estrenar  “El viaje de Marta (Staff Only)”, una pel·lícula que explica les vacances al Senegal d’un pare separat (Sergi López) i els seus dos fills, interpretats per Elena Andrada (Marta) i Bruno (Ian Samsó). Un guió que explica el retrat familiar amb una visió crítica d’una certa manera de colonialisme del segle XXI. La directora de la multi premiada “La plaga” (2013) ens dóna més detalls sobre la seva última pel·lícula.

Consideres que fas cinema social? O és només una etiqueta?

Crec que tot el cinema és social, perquè totes les pel·lícules tenen una ideologia. El mateix passa amb l’etiqueta de “cinema polític”. Clar que les meves pel·lícules són socials! Cada cineasta parla de les seves preocupacions. Alguns parlen de la violència i altres parlen del divorci. En el cas d’”El viaje de Marta (Staff Only)”, faig un retrat d’una família dins d’un context concret que és Senegal.

Com a espectadora, veus pel·lícules només per entretenir-te? Has vist, per exemple, “Joker”?

Sí, l’he vist. Tenia molta curiositat, i em va semblar una bona pel·lícula, però no una obra mestra, com diuen alguns. M’agrada el retrat que fa el personatge central i el fet que, sent com és un producte comercial, busqui llenguatges diferents.  

Vas passar de rodar “La plaga”, un llargmetratge d’aparença senzilla, a enfrontar-te a una producció molt més complicada com és “El viaje de Marta (Staff Only)”. Com ho vas viure?

Evidentment, impressiona, i enfrontar-te a un rodatge així fa molt vertigen, però comptava amb un equip i uns mitjans que em donaven una seguretat absoluta. En comparació, vaig estar més tensa durant la filmació de “La plaga”.

Com resumiries el rodatge?

Va ser fantàstic. Tothom espera que digui que va ser horrible o que els membres africans de l’equip arribaven tard… però no és veritat. Per començar, els senegalesos tenen una actitud a la vida que es resumeix en què tot anirà bé sempre. I així va ser.

Sergi López, l’únic actor professional del repartiment, es va convertir en el teu gran aliat, tant a l’hora de relacionar-te amb els seus dos fills a la ficció com amb la resta del repartiment africà?

Totalment. De seguida vaig veure que el Sergi seria una peça clau en aquest procés. Com a actor, el Sergi té tanta experiència com frescor, i això donava seguretat als que no eren actors. Inclús em va ajudar quan alguns dels seus companys d’escena no recordaven el guió.


“És una ficció molt documentada, molt basada en fets reals, però jo no jutjo, sinó que deixo un espai als espectadors perquè ho facin ells.”

Marta, la protagonista, està molt enfadada amb el món en general? O està tan enfadada amb ell com també ho estàvem nosaltres a la seva edat, i ja no ens recordem?

La Marta té una actitud característica de la postadolescència, que és estar en contra del que et diuen els teus pares. Està en una edat en la qual ho qüestiona tot. No està d’acord ni amb el seu pare ni amb el tracte dels turistes als senegalesos. I acabarà caient en el seu propi parany, cagant-la, per dir-ho d’una manera clara. Perquè ella es creia superior als altres, i no ho és.

És una pel·lícula crítica amb els seus personatges, però no els jutja?

No. És una ficció molt documentada, molt basada en fets reals, però jo no jutjo, sinó que deixo un espai als espectadors perquè ho facin ells. Com viatgem pel món i com ens relacionem amb els habitants d’aquests països? Aquesta seria una de les preguntes clau.

Acabes d’acabar una nova pel·lícula, “Sis dies corrents”. Més cinema… social?  

Sí, i, com en el cas de “La plaga”, torno a treballar amb persones que s’interpreten a si mateixes. Aquesta vegada tracta d’un grup de lampistes.

Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema.
Col·labora en Time Out, Llaura, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor cap a Barcelona de la revista Fotogrames durant més de 20 anys.
Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general.
De petit, volia semblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.