Quentin Tarantino ho ha tornat a fer. Ha tornat a mobilitzar els espectadors, demostrant que al cinema li queden molts telenotícies i que directors com ell són capaços d’aixecar al públic dels sofàs on s’acomoden per enllaçar sèries i anar a les sales a veure “Hi havia una vegada a… Hollywood”

El cineasta li ha donat aire al gran espectacle del cinema i ho va fer al mig del desert del mes d’agost, on llangueixen les taquilles.

Ha estat plaer de Déus veure el joc que aporta aquest film de Manson sense Manson que, prenent com a punt de partida l’assassinat de Sharon Tate que va commocionar tot el món en l’època, ens endinsa en el Hollywood de les grans mansions i en una història de cinema dins del cinema, amb dos actors, DiCaprio i Brad Pitt, en estat de gràcia. Hi ha hagut opinions per a tots els gustos: a favor, també en contra, amb molt diversos colors i matisos, però que han revifat el debat al voltant del fet cinematogràfic. Hem sentit parlar de cinema altra vegada.

Aquesta pel·lícula, amb la qual Tarantino, a més, confirma el seu lideratge en el cinema actual, té d’altra banda la virtut d’aportar relleu generacional. ¡Margaret Qualey, per exemple, quina troballa! La filla d’Andy MacDowell, la Pussycat aparentment innocent que, mastegant xiclet, es puja al cotxe del personatge de Brad Pitt com si res.

Ens hem retrobat amb el Tarantino que va irrompre com un huracà en el cinema i que, com Almódovar, va acreditar una autoria, un estil personalíssim que ha estat molt imitat, no sempre amb èxit, un segell, una marca de la casa. “Reservoir dogs” ja va mostrar al món la seva arpa i el seu talent i “Pulp fiction” el va consagrar com a cineasta capaç de conduir el cinema per nous camins i camins, no exempts d’una violència matisada amb humor, però que esquitxa la pantalla. El cinema és, a les mans, una joguina i així ho hem anat veient fins a arribar a títols tan encertats i impactants com “Malditos bastardos”. El director nord-americà ha transitat carreteres no sempre fàcils amb el repte de superar-se a si mateix cada vegada que estrena.


La gent sí va al cinema, si el que li proposen és suggerent, és atractiu i corre la veu.

I el Tarantino, que va néixer per revolucionar el cinema, desmenteix una vegada més que la gent no vagi al cinema. La gent sí va al cinema, si el que li proposen és suggerent, és atractiu i corre la veu. Cal fer sentir al públic la necessitat d’anar a veure alguna cosa i això ho aconsegueix aquesta cinta que dura tres hores, té escenes memorables i en més d’una sessió és aplaudida.

Després de veure i gaudir de “Hi havia una vegada a Hollywood”, me’n vaig fer creus, per cert, del poc cas que tristament li van fer a Cannes.
L’amor al cinema d’aquest realitzador amb cara de nen entremaliat que parla atropelladament traspassa la pantalla.
Per alguna cosa l’hem vist esmorzant a Sitges a les set del matí, atenent gustós als fans que no perdien una oportunitat d’assaltar-lo.

Per Tarantino el temps passa com per a la resta de mortals, però la seva empenta i energia el fan imparable.
Diu que aviat ho deixa. Tant de bo es desdigui. El cinema el necessita per fer front a la febre de les sèries, aquest cinema que té futur si apareixen més Tarantinos capaços de ressuscitar al públic. Perquè ja se sap que client mort, no paga.

Conxita Casanovas
Periodista especializada en cine, trabaja en RTVE.  Acumula mucha experiencia. Ha recorrido los más importantes festivales y ganado importantes premios pero conserva la ilusión y la pasión del primer día. 
Dirige el programa VADECINE que suma ya 37 temporadas en antena en R4 (domingos de 14 a 15 ), espacio que tiene una versión en castellano en  R5  (sábados 11.35 de la mañana)para toda  España.
Actual Directora ademàs del BCN FILM FEST.