Leticia Dolera (Barcelona, 1981) estrena ‘Vida perfecta’ el 18 d’octubre a Movistar+. Una sèrie de vuit capítols que ella mateixa protagonitza i que és la història de tres dones que s’enfronten a temes com la maternitat, la parella, la felicitat, el futur i el treball des de la desil·lusió, per culpa d’unes expectatives que no s’han vist complertes. L’actriu i directora ens parla de tot això.

“No sóc la gran abanderada del feminisme en aquest país, sóc una més entre milers”

En la teva òpera prima, ‘Requisits per a ser una persona normal’ (2015), eres més disbauxada. Amb ‘Vida perfecta’, ha arribat el moment de posar-se seriosa com a directora?
No sé si ‘seriosa’ seria la paraula, perquè no deixa de ser una comèdia. Sí, ‘Requisits per a ser una persona normal’ era més naïf i blanca, i en ‘Vida perfecta’ m’endinso en les llums i ombres dels seus personatges, i també en la seva vida imperfecta i plena de contradiccions.

L’humor és un gran aliat per a parlar de qüestions importants sense que es noti?
L’humor t’ajuda a transitar millor cap al drama, però és que la pròpia vida és així. La vida és una barreja de moments grotescos, dolorosos i absurds.

Com són les tres protagonistes, interpretades per tu mateixa, Celia Freijeiro i Aixa Villagrán? És a dir, María, Cristina i Esther.


Les tres s’enfronten a una crisi vital i han d’acceptar que potser la vida que s’havien imaginat per a elles no existeix. A la María se li desmunta el seu pla de vida clàssic. La Cristina ha de canviar per a tornar a reconnectar amb si mateixa. I l’Esther, la meva germana a la ficció, és una dona súper hedonista que se n’adona que no encaixa a la societat.


Per cert, un gran descobriment el de Aixa Villagrán. On la tenien ‘amagada’?


Va ser una proposta de la directora de càsting i de seguida em va fascinar. Aixa té molta certesa, força i personalitat, i es deixa la pell. L’humor de ‘Vida perfecta’ no ve pels gags, sinó pel drama, i Aixa gestiona molt bé aquest pas d’un gènere a un altre.


Més dones, aquesta vegada, darrere de les cambres. Has compartit la direcció amb Elena Martín i Ginesta Guindal.


I he estat molt feliç, acompanyada de dues realitzadores amb tanta sensibilitat i talent. Les tres sentíem que estàvem parlant de temes que ens afectaven. Tant l’Elena com la Ginesta, que tenen una gran capacitat de lideratge i treball, han sabut imprimir la seva pròpia personalitat i autoria als seus respectius capítols.

Entre els personatges masculins destaca Gari, que encarna l’excel·lent Enric Auquer. Quan vau rodar ‘Vida perfecta’ no sabíeu que Auquer es convertiria en l’actor revelació de l’any gràcies a la pel·lícula de Paco Plaza ‘Qui a ferro mata’.


Amb l’Enric va ser un enamorament sobtat. És súper dúctil i interpreta des de la veritat. Necessitava a un actor amb el qual jo connectés amb una simple mirada als ulls.


El títol de la sèrie és irònic?


Sí, en el sentit que tots estem esperant una vida perfecta. I no existeix! A dalt, hem posat el títol de la sèrie boca avall. Parlem de les nostres decisions, i com són condicionades per la por o per una herència cultural.


Des que t’has convertit en una figura del feminisme i et pregunten sobre moltes temàtiques d’índole social, notes que, massa sovint, les teves respostes es treuen de context?


És cert que els periodistes a vegades busquen, com a titular o com destacat, la frase més polèmica de l’entrevista. Al final, he après que és alguna cosa que s’escapa del meu control. I ric. En qualsevol cas, no sóc la gran abanderada del feminisme en aquest país. Jo sóc una més. Però, a través de la meva professió, sí que he tingut la sort de ser la portaveu de milers de persones.

Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema.
Col·labora en Time Out, Llaura, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor cap a Barcelona de la revista Fotogrames durant més de 20 anys.
Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general.
De petit, volia semblar-se a Alain Delon, i ha acabat amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.