Les portes del mal

Aquesta vegada arriben en un 4×4. Condueix Mariano Cohn, que dirigeix amb Gastón Duprat com a copilot signant el guió, i s’han ficat de ple en un tema d’actualitat candent, incendiari, que ocupa bona part de molts telenotícies, com és la seguretat o la inseguretat ciutadana.

Mariano Cohn i Gastón Duprat formen una de les parelles més productives del cinema actual, un gran tàndem. Han mostrat sempre una gran habilitat en tractar en les seves pel·lícules en profunditat, però de manera tan subtil com encertada, la dificultat de les relacions humanes, el “viu i deixa viure”que hauríem de practicar però que a vegades se’ns oblida. Amb “L’home del costat”, que apareix en ple carrer en un cartell en “4×4” com a informació subliminal de caràcter nostàlgic, ens feien caure en el compte de l’important que és tenir bons veïns que no soscavin la convivència i ens fotin la vida .”El ciutadà il·lustre” posava al descobert el que hi ha darrere de l’èxit, que no és or tot el que rellueix. La solidesa de l’amistat estava superpresente en “La meva obra mestra”.

Manejant tots aquests conceptes, han transitat amb gràcia, desimboltura i humor pel món de l’art i la literatura i l’han fet sempre guanyant-se la nostra confiança i admiració perquè el seu cinema ens sembla d’allò més intel·ligent i natural, el millor cinema d’autor que no permet ni un badall.
Han guanyat premis molt importants, ells i els actors amb els quals treballen, sempre tan ben triats; Óscar Martínez, per exemple, a Venècia. A força de trobar-nos-els en els principals festivals del món, aquests directors argentins s’han fet com de la família.

Aquesta vegada arriben en un 4×4. Condueix Mariano Cohn, que dirigeix amb Gastón Duprat com a copilot signant el guió, i s’han ficat de ple en un tema d’actualitat candent, incendiari, que ocupa bona part de molts telenotícies, com és la seguretat o la inseguretat ciutadana. Som als carrers de Buenos Aires, però és alguna cosa que d’una manera o una altra sofrim els que vivim en les grans ciutats i a ningú li és aliè el que compten.
Amb la mà en el cor, qui no ha pensat a tornar-se a trobar al lladre que li ha robat el mòbil, la bossa, la cartera… i fer-l’hi pagar. Però l’ull per ull i dent per dent val la pena: aquesta és la qüestió. “4×4” encén la metxa i dóna pas a la reflexió. És una pel·lícula de gènere i funciona com a tal, un exercici de jugar al gat i al ratolí que a mi em recorda a la saga “Saw”. Es tracta d’un joc d’estratègia que ens manté en tensió cada vegada que sona el telèfon, com ja passava en la pel·lícula “Locke”, amb Tom Hardy, que convertia el cotxe en una cabina de telèfon, i té la tensió de “El desconegut”, de Dani de la Torre, que segur que també recordareu.

En el desenllaç, molt ben servit, va la solució al problema, encara que la resposta dependrà de cada espectador

Aquests títols són ànimes bessones de la pel·lícula, que presenta al nostre país a Peter Lanzani, un jove actor amb el qual caldrà comptar perquè és maco i eficaç, que viu la seva particular travessia en el desert sense aigua i mort de set, però sense palmeres a la vista, en situació molt més claustrofòbica; és un autèntic tour de force el que realitza quan es queda tancat en el cotxe que pretenia robar, a la mercè d’algú que busca venjança i que segons anem veient té un costat molt sàdic. En el desenllaç, molt ben servit, va la solució al problema, encara que la resposta dependrà de cada espectador.   

Seria injust i imperdonable passar per alt el moment magistral d’aquest actorazo que és Luis Brandoni, en un pràcticament monòleg final per a llevar-se el barret perquè a algú que parla amb tal capacitat de persuasió no se li pot dir a res que no. Simplement, sensacional.
A la pregunta de qui va sofrir més rodant per haver d’assumir certes postures, si el director o el protagonista, tots estan d’acord que va ser el gran director de fotografia Kiko de la Rica el que va haver de fer més gimnàstica per a treure aquestes imatges que veureu. Un treball excel·lent.
Tant de bo que la pel·lícula es gaudeixi i sigui carn de debat: pensa bé el que fas perquè hi ha portes que, si es tanquen, no s’obren.
Ah! I quin bé que aquesta pel·lícula argentina, una coproducció de THE MEDIAPRO STUDIO i Televisió Oberta, tingui part de sang catalana.