Mariano Cohn i Gastón Duprat, directors i productors argentins, porten un quart de segle alimentant com a parella artística diverses disciplines audiovisuals. Seva és, per exemple, l’autoria del primer reality mundial, “Televisió Oberta” (nom també de la seva productora). Acaben de presentar en el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges “4×4”, la segona coproducció amb THE MEDIAPRO STUDIO, dirigida per Cohn i amb guió del propi director i de Duprat. Durant la seva primera visita al Festival els ha acompanyat Peter Lanzani, el jove protagonista que es queda tancat a un vehicle durant l’angoixant pel·lícula. La cinta, que no dóna respir al desassossec, tracta un tema tabú, però molt present en la societat argentina: la inseguretat.

“De les 250 pel·lícules a l’any que es produeixen a Argentina, en els últims 10 cap ha tocat el tema de la por a la inseguretat”

-Què ha representat participar a l Festival de Sitges amb“4×4”?

-MARIANO COHN: Per a nosaltres és un festival de culte. Mai havíem estat aquí. Coneixent el calibre de les pel·lícules que han passat pel festival i a directors que ens agraden molt, ens semblava un desafiament venir a presentar la pel·lícula. A més, ens encanta viatjar a Espanya perquè ens sentim locals.


-PETER LANZANI: A mi m’ha semblat molt especial. Jo no havia viatjat amb “4×4” a cap festival i tampoc havia estat a Sitges… Així que poder conèixer gent, veure pel·lícules, presentar la teva, xerrar amb persones sobre si els ha agradat o no… Em sembla que és una gran oportunitat, és molt especial. Tractem d’aprofitar-ho tan bé com sigui possible.

Mariano Cohn, Peter Lanzani i Gastón Duprat.   

-Argentina és una potència amb el gènere fantàstic. Doble motiu per sentir-se orgullosos d’estar aquí en representació del vostre país.

-GASTÓN DUPRAT: La pel·lícula és fantàstica per a certes mirades, però en realitat “4×4” és una pel·lícula molt realista també. Depèn del lloc des del qual es miri. Nosaltres vam voler fer un film amb una premissa molt forta, amb una idea molt potent. A més de ser un thriller, explica el que passa a l’Argentina, no tant amb el tema de la inseguretat, sinó com es relaciona la gent amb això.

-Mariano, has comentat que et sents molt representat amb aquest treball…

-M. C.: La pel·lícula retrata una discussió que hi ha a l’Argentina des de fa 40 anys: l’economia i la por a la inseguretat, la violència. Em vaig informar d’això i, per això, el film és una pel·lícula de gènere de tancament que té aquesta lectura que comenta Gastón. No es guarda res i no ho tracta de manera el·líptica, aborda el tema de cara. Això ens va causar molts problemes a l’Argentina també perquè és un tema tabú. De les 250 pel·lícules a l’any que es produeixen al país, en els últims 10 anys cap ha tocat aquest tema.

-Però ha sigut una bomba.  

-M. C.: Sí, ha tingut molta repercussió al país: es va debatre molt. No sols per part de la crítica, sinó també en els mitjans de comunicació.

-El públic no argentí pot arribar a sentir-se identificat amb la pel·lícula?

-M. C.: Hi ha coses que semblen del terreny fantàstic, però a l’Argentina no són tan fantàstiques, són de tots els dies. Com a argentins, les tenim totalment naturalitzades, perquè és alguna cosa amb el que carreguem des de fa molt temps.

-Peter, et passes gran part de la pel·lícula atrapat dins un vehicle i lluitant per sortir d’ell. Com vas sobreviure a aquesta experiència?

-P. L.: Amb molta claustrofòbia [riu]. No, bé. Tots sabíem que aquest era el gran desafiament que tenia la pel·lícula: poder mantenir a un espectador que nosaltres encara no coneixíem atrapat dins d’un vehicle sense saber si està seguint la història o no, sense repetir un pla, tractant de trobar l’atmosfera i un realisme dins de la història que és excessiu… A mi em va generar un gran desafiament haver de trobar-me amb el meu cos dins d’una camioneta que mesura 4,50 x 2 metres.

-A l’hora de rodar, aquestes mesures devien afegir una gran complexitat.

-P. L.: A l’hora de rodar, d’actuar i de tot… És molt difícil!


-M. C.: És un tour de force, perquè és una pel·lícula supertècnica, que només es pot fer si està molt assajada amb el protagonista.

-Peter, vas seguir algun tipus d’entrenament per interpretar a aquest personatge?

-P. L.: Vam fer moltes lectures de guió, busquem minuciosament les escenes, vam fer molts assajos sols, amb Dady Brieva [actor]… Es roda molt dins del cotxe i, per això, el director de fotografia [Kiko de la Rica] era el meu company d’actuació. Res es va deixar a l’atzar. Després ens vam adonar de si havíem decidit bé o no, però crec que la pel·lícula va quedar molt potent. El que volíem explicar es veu de manera increïble i la història t’atrapa. Per a mi és un desafiament més que compliment.

-Un detall: la samarreta que vesteixes és del Boca Juniors, amb el número 10… Per què aquest equip i no el River Plate, per exemple, el seu gran rival?

-P. L.: Per qüestions estètiques, de color, res més.


-G. D.: L’interior de la camioneta era de color marró i estàvem buscant una samarreta de color rosa, com la del Barcelona o la del Boca. Volíem escollir una més local.


-P. L.: Una més local, sí, però encara estem cridant a [Josep Maria] Bartomeu perquè ens prestin la samarreta. No ens van contestar…

-Vosaltres, Gastón i Mariano, sou una parella artística, pero en aquesta ocasió és Mariano qui ha assumit el paper de director.

-M. C.: Té bastant a veure amb la nostra relació amb THE MEDIAPRO STUDIO com a coproductor. En un termini de sis mesos vam fer dues pel·lícules: una dirigida per Gastón, que jo vaig produir (“La meva obra mestra”), i ara viceversa amb “4×4”. És un format més dels molts que estem explorant. Si bé dirigim les pel·lícules junts moltes vegades, en altres projectes per a televisió i teatre ho hem fet en solitari. “El ciutadà il·lustre” ens va portar cinc anys des que vam acabar el guió fins a poder-lo materialitzar i teníem moltes idees acumulades. Vam pensar: què tal si cadascun dirigeix una pel·lícula i l’altre acompanya?

-I us involucreu també en la producció.

-G. D.: Sempre ho hem fet amb moltes pel·lícules de manera natural.


-M. C.: La figura del productor posa límits i en aquest cas és totalment a l’inrevés.

-Els fracassos i les alegries es porten millor en parella que en solitari?

-G. D.: Els bebès que tenim amb Mariano ens els repartim [riu]. Vam començar fent videoart en 1995 i ens vam dedicar al cinema experimental durant molt de temps. Després vam fer el primer reality de la televisió mundial, “Televisió oberta”. I per això vam ser coneguts. El 2006 un productor de cinema argentí molt bo, Fernando Sokolowicz, ens va proposar fer pel·lícules. Mariano i jo no ens vam donar la mà ni vam fer una societat per a començar a treballar, sinó que va ser una cosa natural. No és alguna cosa imposada. Tens l’avantatge de compartir amb un amic el tràfec que representa fer una pel·lícula. A vegades, a part de l’esforç de gestió, implica una labor intel·lectual que en solitari és bastant complicada de resoldre. Per això veiem aquestes pel·lícules on el director mor amb les botes posades i és un desastre perquè no va tenir ningú al costat amb qui debatre les coses.

-Després de “La meva obra mestra”, “4×4” és la segona col·laboració amb THE MEDIAPRO STUDIO. És el millor company de viatge que podríeu tenir?

-G. D.: La veritat és que sí, perquè ens ajuda en tots els aspectes, partint ja del tema creatiu. En general, coincidim amb les idees i la producció. Ens entenem bé i és un bon tàndem. Continuarem fent coses. Tenim projectes per definir.
-M. C.: THE MEDIAPRO STUDIO va ser determinant per a acabar de muntar totes dues produccions i materialitzar-les. En el cas de “4×4”, tenia un alt component tècnic molt sofisticat de realització i ens nodrim d’un staff espanyol, amb Kiko de la Rica com a director de fotografia; els muntadors David Gallart i Elena Ruiz; Oriol Tarragó en el so i Tèlson en els efectes. A més de coproductors, la col·laboració de THE MEDIAPRO STUDIO en aquest cas va ser altament beneficiosa per a la qualitat final de la pel·lícula.

-Peter, quan ara puges a un vehicle, et sents inquiet?

-P. L.: Nooooo, em diverteix. M’encanta conduir. Potser quan vam acabar el rodatge em va quedar una mica de fòbia i estava més nerviós…