Durant molts anys, es va tenir la impressió que li cabia un tancament a aquesta història, encara que el temps i la mort de diversos protagonistes i de part de l’equip tècnic van convertir l’empresa en poc menys que impossible.

La història: José Luis Garci va crear al detectiu Germán Areta l’any 1981, amb la sorprenent ajuda de l’actor Alfredo Landa, que va trencar el seu motlle per a encarnar-lo en “El crack”, que reunia en un Madrid submergit en la Transició Política algunes de les essències clàssiques del gènere negre. Dos anys després, l’any 1983, va insistir en la jugada amb “El Crack 2” i el mateix actor i la misma atmosfera i substància clàssica per a arrodonir un lloc, una època i un estat d’ànim. Durant molts anys, es va tenir la impressió que li cabia un tancament a aquesta història, encara que el temps i la mort de diversos protagonistes i de part de l’equip tècnic van convertir l’empresa en poc menys que impossible.

La tàctica: El director, gairebé quaranta anys després va trobar un remei, gairebé un antídot, per al que semblava un mal irresoluble, i va ser portar la narració cap endarrere, és a dir, una “preqüela”, i situar al personatge uns anys abans, a l’any 1975, durant els últims dies de vida de Franco, i poder utilitzar així actors més joves per a encarnar als que tothom tenia ja assumits dins del “univers Crack”. Sense Landa, sense José Bódalo, ni Raúl Fraire, ni Arturo Fernández…, i amb la necessitat de trobar a algú més jove que Miguel Rellán per a interpretar a l’imprescindible “Moro”.

Les descripcions dels personatges contenen el tractament ètic adequat a la seva època, així com les situacions, els dilemes i la seva resolució.

La trama: Com en els dos casos anteriors (posteriors, en realitat), el d'”El Crack Zero” és aparentment senzill, el d’un improbable suïcidi que arriba mans d’Areta Investigacions i que amaga un tèrbol assumpte darrere, i que permet a la pel·lícula indagar als racons socials i polítics d’aquells dies, amb la mort de Franco en primer pla i una calculada barreja d’optimisme i pessimisme cap a uns nous temps que s’obren, o es perceben. Les descripcions dels personatges contenen el tractament ètic adequat a la seva època, així com les situacions, els dilemes i la seva resolució. No és estrany (més bé, habitual) veure com el cinema d’avui en dia utilitza el seu esquema mental per dibuixar i explicar personatges i situacions d’aquells temps, i aquesta pel·lícula es manté en el seu temps interior com si portés quaranta anys a les golfes i Garci ho hagués recuperat.

El desenllaç: “El Crack Zero” és una pel·lícula rodona en les seves pretensions, que té la sort o l’encert d’haver trobat l’equip d’actors i tècnics idoni per situar-se en el lloc exacte dins de la trilogia, obrir-la i tancar-la a un temps amb l’atmosfera, pell i ànima exactes. Carlos Santos és Areta, una feina quasi impossible sabent que Areta és Landra, i Miguel Ángel Muñoz i Pedro Casablanc amunteguen de manera magistral tots els trossets dels personatges que van deixar Bódalo i Rellán. Com Ramón Langa o Andoni Ferreño, sortits de qualsevol raconet dels anteriors “Crack”. I especialment ben portat, o ben trobat, el cabal de perfecte “noir” que li proporciona a la història el personatge interpretat per Patricia Vico.

Els condiments: Per a cuinar la trama, Garci utilitza alguns dels ingredients habituals del seu cinema, com són uns diàlegs molt elaborats que els actors respiren cap a fora, i tan impregnats de dramatisme com d’un sentit de l’humor popular, madrileny, del carrer de l’època (és el personatge del “Moro” el catalitzador d’aquesta tecla), i els seus personatges parlen amb frescor de boxa, del mus, de la vida… I la mateixa sintonia musical de Jesús Glück li dóna aquest aire malenconiós que envolta al fatalisme d’Areta, que és una mica més que un personatge, és una situació, un temperament, un termòmetre, un descoratjament, un punt de mira i un estat general.

Oti Rodríguez Marchante és crític de cinema i escriptor. Ha col·laborat en programes televisius com ‘Qué grande es el cine’, i ha publicat libres com ‘Dos para la tres, Amenábar, vocación de intriga”, i un parell de volums de contes infantils, ‘Adiós a la Tierra de los Colores Vivos’ i ‘La importancia del primer cero’.