Sylvester Stallone ha anat depurant el personatge fins a convertir-lo en un símbol de les essències del gènere

Sempre s’ha dit que la primera aventura de John Rambo, “Acorralado”, era la bona, i continua essent cert: és, fonamentalment, una pel·lícula de denúncia, concretament de com l’administració nord-americana abandona els soldats una vegada han lliurat les seves guerres. “Acorralado” era al cinema d’acció el que la cançó “Born in the USA” de Bruce Springsteen és a la música, perquè ambdós casos s’han prestat a equívocs ideològics quan en realitat són molt més del que aparenten.

Són la radiografia d’una era, d’un fracàs col·lectiu, i també una aproximació als seus antiherois. La segona entrega també va ser filla del seu temps, però en un sentit diferent. “Rambo” arriba en ple mandat de Reagan i, naturalment, s’erigeix en una síntesi de la seva política exterior. “Ara ens toca guanyar a nosaltres”, li diu el protagonista a Trautman. El mateix val per “Rambo III”, situada a Afganistan i hereva dels plantejaments del successor de Reagan, George Bush.

En aquest film tan senzill com efectiu (i ultraviolent: poques vegades s’ha vist una carnisseria tan recreativa en un camp de batalla), Stallone no vol fer cap “revival” ni apel·lar a cap nostàlgia. Li retorna la seva condició d’antiheroi, en aquest cas crepuscular, demacrat i descregut.

En tots dos casos, sí, es tracta de cinema de propaganda, però tampoc s’amaga de ser-ho i encara avui són un paradigma de diversió sense complexos. Sylvester Stallone no va recuperar el personatge fins al cap de dues dècades a “John Rambo” i de nou demostrava que sabia convertir-lo en la perfecta metàfora del seu temps. En aquest film tan senzill com efectiu (i ultraviolent: poques vegades s’ha vist una carnisseria tan recreativa en un camp de batalla), Stallone no vol fer cap “revival” ni apel·lar a cap nostàlgia. Li retorna la seva condició d’antiheroi, en aquest cas crepuscular, demacrat i descregut.

“Rambo: Last Blood” s’estrena deu anys després de la quarta entrega i reincideix en el seu estil, però portant-lo encara una mica més lluny. No té res d’original des del punt de vista argumental (és una suma entre “Homefront”, escrita pel mateix Stallone, i la saga “Taken”), però s’hi depura el personatge fins a extrems realment inesperats. Rambo és ara una mena d’espectre, un ressò d’altres temps que torna a la vida per a una sagnant venjança que situa la pel·lícula en algun punt del western i el “survival” passat de revolucions.

Stallone hi recupera les essències perdudes del gènere, aquelles en què la violència no demana permís i les hòsties fan molt mal, en què la sang esquitxa sense contemplacions i no hi ha pau per als malvats. Un cinema estomacal, valent, que desafia qualsevol tic modern del gènere per regalar 90 minuts de cossos mutilats i revenges ancestrals. Rambo, aquell personatge que imitaven tants i tants “exploits” de videoclub, s’ha convertit en un d’ells, orgullós de ser-ho i celebrant la vigència de les seves formes. I certifica una dada que es diu poc però és molt rellevant: Stallone és el creador que més i millor sap posar al dia els seus personatges. Es diguin Rambo o Rocky, tenen el do de recordar-nos que els vells rockers mai no moren.

Pep Prieto: Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa “Àrtic” de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana” sobre cinema i viatges en el temps, i de “Poder absoluto”, sobre cinema i política.