Els tres documentals dirigits per Asif Kapadia -Senna (2010), Amy (2015) i Diego Maradona (2019)- conformen una espècie de tríptic sobre ídols caiguts, sobre llegendes que van viure a la vora del desastre i el van acabar pagant amb la mort o amb una estrepitosa caiguda en desgràcia, a conseqüència de la qual cosa va desaparèixer la persona -en el cas de Maradona, la persona civil, convertida des de fa dècades en una caricatura-, mentre sobreviu el mite. No hi ha dubte que la de Diego Armando Maradona és una de les grans històries del nostre temps: passen els anys i a Nàpols continua sent una figura tan venerada com San Jenaro, patró de la ciutat, mentre a l’Argentina, on el futbol es viu com una qüestió de vida o mort, continua sent el veritable D10S -i Messi no és més que una còpia-. La seva vida és sorprenent en tots els aspectes: el nen brut que va créixer en un raval de mala mort i que es va coronar com el geni del futbol, que va viure la nit envoltat de males companyies, que va deixar les gestes sexuals i alcohòliques de George Best en una simple entremaliadura d’adolescent, tot això jalonat per gols inoblidables, jugades magistrals i un carisma insuperable.

La història de Maradona està prou explicada i és àmpliament coneguda en els seus moments cim: el Mundial del 86, amb la mà de déu i el gol després de regatejar a tota Anglaterra des del centre del camp; la seva canonització a Nàpols, la seva addicció a la cocaïna i les seves relacions amb la Camorra; la seva desqualificació en 1990 i el seu declivi final en el mundial dels Estats Units, on va tornar a donar positiu per dopatge. Però encara així, era una història que no s’havia explicat de manera extensa, meticulosa i amb ampli material d’arxiu, tasca que ha escomès Kapadia amb rigor i acurada cerca documental en una història que és molt més que futbol, i que -tal com mostra la primera seqüència de la pel·lícula, amb el cotxe de Maradona arribant a l’estadi de Nàpols mentre sona un fons sintètic que recorda a la banda sonora de Giorgio Moroder per al preu del poder-, tracta sobre l’auge d’un do ningú i les seves perilloses relacions amb el poder, fins que el poder deixa de protegir a l’home i aquest es converteix en un vilà. El millor de Diego Maradona és el paral·lelisme subtil que s’estableix amb Tony Montana, el mafiós fet a si mateix, només contra tots, de Brian de Palma.

Com ocorria amb el seu documental sobre AmyWinehouse, Diego Maradona té un punt feble: el seu metratge excessiu -130 minuts-, sobretot perquè moltes imatges s’han vist massa vegades, i moltes altres són redundants; una mica de tisora -i amb increment del ritme- hauria beneficiat de manera notable a una aposta ja de per si mateix guanyadora. Però juguen al seu favor diversos factors, com el sorprenent cabal documental, la manera eficient de contar la història -sense prendre veritable partit ni a favor ni en contra del protagonista; Kapadia el despulla sense tot just biaix- i el sentit de l’oportunitat, just quan Amazon Studios està preparant un biopic sobre Diego, i com a complement del documental de Movistar+ F.C. Maradona, sobre el pas de l’astre argentí pel Barça. Els dos treballs junts compleixen amb la comesa de mostrar la vida d’un ésser extraordinari gairebé com si fos una tragèdia grega.

Javier Blánquez (Barcelona, 1975) és periodista especialitzat en cultura, editor i professor d’història de la música moderna.
És col·laborador de diferents mitjans de comunicació espanyols –el diari El Mundo, Time Out Barcelona, Beatburguer–, així com de l’editorial barcelonina Alpha Decay, i ha coordinat el llibre col·lectius Loops. Una història de la música electrònica (2002 i 2018), al costat d’Omar Morera, per a l’editorial ReservoirBooks.
En 2018 ha publicat també, aquesta vegada com a autor, la continuació, Loops 2. Una història de la música electrònica en el segle XXI.
Fruit del seu interès per la música clàssica, que compagina amb la música electrònica des de fa anys, exerceix també la crítica d’òpera en El Mundo i va publicar en 2014 l’assaig Una invasió silenciosa. Com els autodidactes del pop han conquistat l’espai de la música clàssica en l’editorial Capità Swing.