“La mirada de Orson Welles”, el documental que convé veure per a arrodonir encara més la figura de Welles, està tramat pel seu director amb una insòlita proximitat i intimitat, a manera de carta personal que li dóna una forma gairebé familiar a un audaç diàleg
La figura gran, el rostre de nen i amb “mofletes”, els ulls en ranura i el somriure gioconda d’ Orson Welles sempre van fer l’efecte que guardaven un gran secret, encara que, curiosament, s’ha escrit tant d’ell i de la seva obra com de la Segona Guerra Mundial. Se li ha vist, estudiat i analitzat des de tots els llocs coneguts, per això sorprèn que ara s’hagi posat en peus l’empresa, un documental, d’acostar-se a ell d’una manera mai vista: a través de la seva afició i talent pel dibuix, la pintura, els esbossos que anava traçant durant els seus viatges i la preparació de les seves obres. El director d’aquest documental nou és Mark Cousins, i la seva troballa és haver tingut accés a l’enorme quantitat d’aquesta obra “menor” de Orson Welles gràcies a la col·laboració de la seva última filla, Beatrice Welles, nascuda del seu matrimoni amb Paola Mori.
Des de qualsevol lloc que se li miri, OrsonWelles és un depredador de l’art del seu segle, algú que va revolucionar el teatre, la ràdio i el cinema de tal manera que es pot dir que quan ell va arribar a ells amb la seva caminar plantígrad ja mai van tornar a ser el mateix. Es va convertir durant els anys trenta en el major revulsiu de l’escena als Estats Units, la qual cosa potser no tindria la importància que té si no s’aclareix que Orson Welles va néixer en 1915!… Amb tot just 18 anys va posar en escena un “Macbeth” vudú la revolada del qual encara es recorda en Harlem, i la seva producció de “Cradle Will Rock” va ser la major revolució d’aquesta dècada i posteriors, i de la revolada social i teatral que va aconseguir va donar bon compte mig segle després Tim Robbins en una pel·lícula que es va titular aquí “A baix el teló”.
En 1938, és a dir, amb 23 anys va reinventar per sempre el llenguatge radiofònic amb la seva emissió de “La guerra dels mons”, l’obra d’H. G. Wells, que va commocionar al país i de la qual tothom ha sentit parlar. Una adaptació realista i impactant que va fer al costat del seu inseparable John Houseman i Howard Koch, qui després guanyaria un Oscar al costat dels germans Epstein pel guió de “Casablanca”. I no va trigar Welles a innovar el cinema per sempre, perquè en un parell d’anys li va presentar al món la seva obra mestra, “Ciutadà Kane”.
“La mirada de Orson Welles”, el documental que convé veure per a arrodonir encara més la figura de Welles, està tramat pel seu director amb una insòlita proximitat i intimitat, a manera de carta personal que li dóna una forma gairebé familiar a un audaç diàleg entre Mark Cousins i l’autor de tots aquests dibuixos que l’explicaven, a ell i als seus projectes, i que al temps revelen secrets, picades d’ullet, impensables influències en les seves posteriors pel·lícules i fins a sentiments simulats i ocults que el mostren més accessible i complex a un temps. Com si l’erudició de Cousins sobre els plecs del geni i la fluïdesa i eloqüència de la seva obra pictòrica s’aliessin per a fer-li un TACexploratori a la seva complexa i contradictòria personalitat, carregada de vehemència i rigor, del rotund vitalisme de Falstaff i d’un ensomni quixotesc, capaç de convertir en fragorós fracàs cadascun dels seus molts assoliments i èxits, i que es va deixar per fer-li al món almenys tant com li va deixar fet. El mes vinent d’octubre es compliran trenta-quatre anys de la seva mort, i no és probable que descansi en pau.
