Com a comèdia romàntica amb aventures, monstres, caos i la pertinent salvació del món d’una amenaça perillosa, la pel·lícula funciona com un rellotge

Abans de veure Spider-*man: Lluny de casa”, la principal pregunta que un podia fer-se –sobretot si es té l’ànima nerdy, i ens preocupa la continuïtat del Marvel Cinematic Universe, caramel visual i saga palomitera com poques– és com conclouria l’arc argumental que ja s’havia començat a tancar amb “Venjadors: Endgame”, i en quin punt quedaria abans que els estudis es posessin a estrenar –ja a partir de 2020, aquest any no dóna temps a més– el seu encara misteriosa Fase 4. Recordem: després del final de “Venjadors”, la majoria dels personatges que han protagonitzat les cintes de la saga de superherois més llarga i milionària de la història o estan morts, o han envellit, o s’han jubilat, o estan perduts en altres galàxies.

El Projecte Venjadors, per tant, és història, però s’entén que hi haurà noves amenaces contra la Terra, o en el cosmos sencer, i algú haurà de desfer les malifetes. El món busca un nou Iron-Man, i així és com el segon lliurament de l’Home Aranya dins de la franquícia encaixa amb el passat i anticipa el present: Spider-Manserà el nou líder del que hagi de venir. Però no sabem amb qui, ni per a què. Dins d’una narrativa més ambiciosa, aquesta peça és important, però no deixa de ser tampoc una pel·lícula frontissa. D’altra banda, “Spider-Man: Lluny de casa” funciona per si sola, i és en funció d’aquesta autonomia com hem d’avaluar-la.

El primer: és entretinguda, aporta dues hores de diversió frenètica que es passen volant i, com a tantes pel·lícules que no aspiren a ser més que això –és a dir, que no tenen la càrrega filosòfica o política d’un “Capità Amèrica: Guerra civil” o de les dues últimes de “Venjadors”–, la seva capacitat nutritiva és la d’un gelat de maduixa en comparació amb la d’un bol de ramen. El nou de Spider-*man és una comèdia juvenil amb un toc romàntic –que s’acosta a vegades a l’univers de John Hugues, o a l’humor cafre de certes pel·lícules de l’òrbita com a director de Judd Apatow–, però és clar que no és una tragèdia grega.

El segon: com a comèdia romàntica amb aventures, monstres, caos i la pertinent salvació del món d’una amenaça perillosa, la pel·lícula funciona com un rellotge. Tampoc cal demanar-li més, perquè mai ha estat el que ens han promès –a diferència de l’insuperable “Spider-*man 2” (2004) de Sam Raimi, de quan Spider-*man era un adult responsable, i no un mocós amb les hormones bullentes–, i segurament ja hi haurà temps que el personatge interpretat per Tom Holland maduri, assumeixi responsabilitats i demostri la seva capacitat de lideratge.


I en tercer lloc, malgrat l’argument lleuger –segurament necessari per a destensar la trama Marvel després d’una conclusió tan densa com la de “Venjadors”, i damunt en ple estiu; les dues pel·lícules de “Ant-Man” també funcionaven d’aquesta forma–, aquí hi ha coses que valen la pena. Per exemple, un vilà imprevisible i que mola, perquè obliga el superheroi a pensar, i no només a exercir la força. També, l’humor incontenido que regalima del guió. I les escenes poscréditos, que quan semblava que tot estava en ordre, li donen una bolcada i una sacsejada a l’Univers Marvel i el deixen obert en canal no només en la pròpia franquícia Spider-Man –que ara ha d’anar per les grans gestes–, sinó en com s’ha d’articular amb les pròximes subtramas.

Total: que caldrà procurar conservar la vista i la salut fins a 2024, perquè aquesta muntanya russa d’emocions trepidants ja està començant a preparar-se per a donar una nova volta. La Fase 4 promet.

Javier Blánquez (Barcelona, 1975) és periodista especialitzat en cultura, editor i professor d’història de la música moderna.
És col·laborador de diferents mitjans de comunicació espanyols –el diari El Mundo, Time Out Barcelona, Beatburguer–, així com de l’editorial barcelonina Alpha Decay, i ha coordinat el llibre col·lectius Loops. Una història de la música electrònica (2002 i 2018), al costat d’Omar Morera, per a l’editorial ReservoirBooks.
En 2018 ha publicat també, aquesta vegada com a autor, la continuació, Loops 2. Una història de la música electrònica en el segle XXI.
Fruit del seu interès per la música clàssica, que compagina amb la música electrònica des de fa anys, exerceix també la crítica d’òpera en El Mundo i va publicar en 2014 l’assaig Una invasió silenciosa. Com els autodidactes del pop han conquistat l’espai de la música clàssica en l’editorial Capità Swing.