“Érase una vez en… Hollywood” té una de les estructures més complexes que s’han vist en una pel·lícula de Tarantino, i singularment també és una de les que aparenta més lleugeresa

El cinema de Quentin Tarantino sempre ha jugat a reescriure els gèneres i el seu vincle amb la nostra percepció de la realitat. Ho va fer subvertint el relat del “noir” clàssic (“Reservoir Dogs”, “Pulp Fiction”), posant al dia les “blaxploitation” (“Jackie Brown”), canviant el curs d’una guerra (“Malditos bastardos”), actualitzant el potencial narratiu de les arts marcials (“Kill Bill”), reinventant el western clàssic (“Django desencadenado”, “Los odiosos ocho”) o ressuscitant el programa doble de sèrie B (“Death Proof”).

En aquest sentit, “Érase una vez en… Hollywood” vindria a funcionar a mode de síntesi del seu estil, i també s’erigeix en la més ambiciosa de les seves mirades a la nostra relació amb el mateix cinema. Partint d’un episodi real que representa com pocs la fi de la innocència d’una determinada idea de Hollywood (la mort de Sharon Tate a mans de la banda de Charles Manson), Tarantino construeix un relat que parla dels mites caiguts i de la capacitat del cinema per preservar-los.


“Érase una vez en… Hollywood” té una de les estructures més complexes que s’han vist en una pel·lícula de Tarantino

Tarantino ens convida un cop més a entrar un món en què es torpedina tota expectativa i s’homenatja el poder de la ficció per reescriure els racons més foscos de la nostra Història, que també són el de la nostra memòria. És, com també ho era “Malditos bastardos”, una crítica al sobreentès i una declaració d’amor al cinema, aquesta projecció d’imatges que ens salven de la realitat i ens ajuden a reconstruir-la, ens evadeixen del món però també ens ajuden a entendre’l.


“Érase una vez en… Hollywood” té una de les estructures més complexes que s’han vist en una pel·lícula de Tarantino, i singularment també és una de les que aparenta més lleugeresa. És, en essència, la història d’un actor que vol una oportunitat per demostrar el seu veritable talent i del seu amic i doble a les escenes d’acció (esplèndids DiCaprio i Pitt). Es passegen  per Hollywood com dos personatges que a la recerca d’autor, i les circumstàncies els porten a confluir amb Sharon Tate, Roman Polanski i la banda de Manson.

La pel·lícula, però, acaba essent un magistral viatge als mecanismes de la representació i un exercici absolutament extraordinari d’equilibrisme formal: només Tarantino és capaç d’harmonitzar tants registres en un sol relat, que passa de la captació de la quotidianitat al suspens hitchcockià, de la comèdia eixelebrada al drama metalingüístic, amb una facilitat desarmant.

Sense entrar en detalls, només dir a tall d’exemple que els últims 15 minuts contenen un dels moments més hilarants de la filmografia de Tarantino i també un dels  més emotius. I pel camí ens regala unes quantes icones, començant per una Margot Robbie que quedarà per sempre més associada a Tate, de la mateixa manera Uma Thurman encara és la Mia de “Pulp Fiction”.


Pep Prieto: Periodista i escriptor. Crític de sèries a ‘El Món a RAC1’ i al programa “Àrtic” de Betevé. Autor de l’assaig ‘Al filo del mañana” sobre cinema i viatges en el temps, i de “Poder absoluto”, sobre cinema i política.

P