‘Quina necessitat’, deuen pensar alguns. Quina necessitat hi havia de tornar a la vida a ‘El Rei Lleó’, de portar-lo de tornada de la nostàlgia i d’aquells anys en què érem una mica molt més nens. Aquella meravellosa història va ser prou potent com per no repetir-la. Un cúmul d’emocions, de plors, de riures, d’aventures animades … que, calcomaniades ara, ens deixen una mica freds. Res a dir de la tecnologia CGI, on els antílops semblen directament trets de National Geographic, però sí molt a parlar d’aquesta necessitat imperiosa que té Disney per viatjar al passat, concretament al 1994, i portar-nos el que ja coneixem.

El ‘recorda qui ets’ (que li transmet el mandril Rafiki a Simba) constant: aquest nen que va gaudir amb els clàssics de Disney, i que ara tornen perquè no els oblidem, i sobretot, passem per caixa. La companyia ho fa una vegada i una altra: amb ‘La Bella i la Bèstia’, ‘Dumbo’, ‘Aladdin’ … Es nodreix a costa dels nostres records. I si no, ull a la dada: la pel·lícula porta 530 milions de dòlars recaptats en menys d’una setmana.

El problema és que molts ja hem viscut aquestes històries abans. Sabem el que passarà, i encara que vam al·lucinar amb els avenços tecnològics més increïbles, l’estampida ja no ens impacta. Ens costa fins i tot plorar en la mort de Mufasa … Ho hem reviscut (i rebobinat) tantes vegades … que, vaja, trobem a faltar la producció original. Afortunats els nens d’ara que no van viure ‘El Rei Lleó’ com qui escriu aquestes línies: les generacions que prenen el relleu a les dels anys noranta.


D’una història que ens és més que familiar, destaquen, però, dos personatges: Timó i Pumba

Els que senten la història per primera vegada: les seves cançons, els seus moments, els seus diàlegs … Ser un nen en l’any 2019 i veure com un porc que sembla més real que tu parla i canta, deu ser un plaer. Que aquells animals que has vist al zoo o a les pel·lícules moguin la boca com ho fas tu, deu resultar com a mínim, un somni fet realitat. I és que no hi ha prou elogis per descriure el tractament digital de les imatges, comandades per Jon Favreau: és exquisit. El que es troben a faltar, en canvi, són les emocions. Aquests ulls grans i expressius que té Simba en els dibuixos animats … ho sentim, però són insuperables.

D’una història que ens és més que familiar, destaquen, però, dos personatges: Timó i Pumba. Segueixen sent l’ànima de la festa i ens treuen noves riallades. Els moments al seu costat es fan igual de divertits que quan vèiem la pel·lícula al sofà de casa, al costat dels nostres pares, que, gràcies a nosaltres, la van veure unes quantes milers de vegades. La curiosa parella d’amics recupera el despreocupat lema ‘Hakuna Matata’ que amb massa poca freqüència practiquem. Però tranquils, aquí està Disney per recordar-nos-ho.

Bàrbara Padilla: Col·laboradora a la secció de Sèries de ‘La Vanguardia’. Redactora i Locutora d’Informatius a RAC1. Periodista des del 2007 a l’àrea de Barcelona. Aficionada al cinema des que té consciència i a les sèries des del boom de Netflix.