Històries d’iniciació n’hem vist moltes al cinema i algunes ens han marcat: tendres, morboses, tristes, alegres, drama o comèdia, a centenars. Però què ben explicat està “Als 90”
Quina sorpresa! La meravellosa -adjectiu que trec del barret de copa molt de tant en tant- primera pel·lícula com a director del grassonet -perquè el situeu ràpid- actor nord-americà Jonah Hill, “Als 90”, em dóna l’oportunitat de recordar aquestes primeres vegades que no s’obliden, encara que el temps avanci immisericorde amb el seu tic tac irreductible i ho cobreixi tot de blanc.
No em refereixo només al primer amor que sempre es recorda, encara que arribin vint mil més. Què dir de l’aroma del primer cigarret, d’aquell paquet que amagàvem dins una reixa d’una casa abandonada, amb el més angelical candor, sense pensar que en arribar a casa l’olor de tabac no hauria marxat de la nostra roba; el primer petó, anem a sublimar una mica, caram!; l’emoció de les primeres sortides en nits de no acabar; les primeres escapades de cap de setmana esquivant els pares, pobres pares; el primer viatge, els primers amics, aquelles excitants esperes i aquests trajectes volant en moto; el primer nòvio, si és que segueix en peu aquest concepte com a tal; la primera cita; les primeres i les tan esperades trucades; les primeres cartes substituïdes ara pel ràpid whatsap; el primer casament i el primer fill, si n’hi ha; el primer mort; el primer sou; el primer pis …
Records que es desfan com bombolles de sabó; les primeres decepcions; el primer treball; el primer premi; una de freda i una de calenta, caure i aixecar-se és la vida, cara i creu; aquestes primeres vegades, que m’embalo, tan semblants però tan diferents, en què tot surt bé o malament.
El cas és que històries d’iniciació n’hem vist moltes al cinema i algunes ens han marcat: tendres, morboses, tristes, alegres, drama o comèdia, a centenars. Però què ben explicat està “Als 90”, el film al qual em referia. És el miracle del cinema que aconsegueix connectar amb l’espectador com si fos … la primera vegada. I és que al director li surt de les entranyes i, explicant una cosa tan personal com universal, ens munta en el skate del xaval protagonista i aconsegueix compartir amb nosaltres aquestes impressions / sensacions que et queden tatuades a la pell.
Ja sabem que la vida són etapes i tornar a començar moltes vegades. Però, de sobte, apareix una pel·lícula com aquesta que et regira i s’instal·la en la memòria i ens commou perquè està feta de la més pura i artesanal veritat.
No deixeu de veure-la. Jonah Hill, gran actor, té molt a dir com a director, encara que s’assabentin quatre gats, perquè la seva pel·lícula, càlida i sensible, és tot el contrari del cinema aparatós i d’artificis que es porta. És cinema en petit, que no petit, és íntim, però traspassa i té poder.
Periodista especialitzada en cinema , treballa a RTVE. Acumula molta experiència. Ha recorregut els festivals més importants i ha guanyat importants premis però conserva la il·lusió i passió del primer dia.
Dirigeix el programa VADECINE que suma ja 37 temporades a antena R4 (diumenges de 14 a 15h ), espai que té una versió en castellà a R5 (dissabtes 11.35 del matí) per a tota Espanya.
Actual directora del BCN FILM FEST.
