Els seus grans hits, i els magnífics números musicals que els acompanyen, no s’integren de forma cronològica en la seva biografia, sinó que el seu objectiu és ajudar a que la narració avanci i d’aquesta manera poder resoldre els diversos moments dramàtics

Partint del fet que cap biopic pot explicar-nos de forma veraç i literal la vida del seu protagonista per múltiples raons, qualsevol acostament cinematogràfic a la persona en qüestió ha de ser vist com una distorsió de la que l’única intenció és oferir un producte d’entreteniment subjecte a les regles del gènere en el qual els fets es poden tergiversar / exagerar / ometre al gust de guionistes, directors i productors. Tot això és aplicable també al biopic musical: els va haver en el Hollywood clàssic, i els segueix havent: els hàbits es repeteixen.

Només cal fer una ullada a “Bohemian Rhapsody”, la suposada biografia fílmica de Freddie Mercury que en realitat és un tribut a la banda, una celebració de la seva música. La manera d’amagar, difuminar l’homosexualitat de Freddie Mercury, diu molt de les seves intencions. Potser per això, l’arribada d’un nou biopic protagonitzat per Reginald Kenneth Dwight, és a dir, Elton John, un altre músic homosexual conegut pels seus excessos dins i fora de l’escenari podia fer-nos témer una operació similar. Però no.

En primer lloc, perquè, encara que comparteixin director, Dexter Fletcher, l’encarregat d’acabar “Bohemian” després de l’acomiadament/fugida de Bryan Singer, les dues cintes són molt diferents. D’acord, com en aquella, entre les seves intencions hi ha la de mostrar a l’artista, a la persona que hi havia darrere, i enaltir la seva música. Però en aquella, en el segon apartat es quedava molt molt curta. I aquí no passa per alt la seva homosexualitat, ni tampoc el seu llarg coqueteig amb les drogues.

De fet, ja ho deixa ben clar des de l’inici, amb l’arribada del protagonista abillat amb uns dels extravagants vestits a un centre on es confessa addicte a l’alcohol, a les drogues, al sexe i a les compres. A partir d’aquest moment, ens va desgranant la seva vida construïda a base de flashbacks. Però el millor és que adopta el format d’un musical, la millor decisió que podrien haver pres.

Un musical amb totes les de la llei que es mou entre la realitat i la fantasia, i en el qual les cançons, els seus grans hits, i els magnífics números musicals que els acompanyen, no s’integren de forma cronològica en la seva biografia, sinó que el seu objectiu és ajudar a que la narració avanci i d’aquesta manera poder resoldre els diversos moments dramàtics.

I es beneficia de tot un portent com és Taron Edgerton, que es transforma en Elton John, portant a terme una metamorfosi externa però també interna per imbuir-se del seu esperit i la seva personalitat. Tot i la visita a alguns llocs comuns i algun que altre excés sentimental, la pel·lícula és consistent en totes les seves facetes, especialment a l’hora de mostrar la cara més fosca del personatge, encara que amb uns límits: no cal oblidar que Elton John està darrere del projecte, per tant, el que veiem és la seva versió de la història, amb tota la seva part polèmica i crua, però no deixa de ser això: la seva versió. I que darrere del film, hi ha una major. Però sens dubte, és un important pas endavant, i sobretot, una impressionant experiència que cal viure. I ballar.

Blai Morell. Cinèfil, “cinèfag” i crític. Treballa a RAC1, al QuèFem i a Fotogramas.