No és estrany que, en declaracions recents, Jim Jarmusch hagi volgut enaltir “Twin Peaks 3” com l’obra magna del cinema del Segle XXI (una cosa que, entre parèntesi, ningú estarà disposat a discutir-li), perquè Centerville, una població de 738 ànimes que se les veu amb l’Apocalipsi zombi en “Els morts no moren”, pot veure’s com un estrafaig d’aquell poble on va aparèixer el cadàver de Laura Palmer.

El lloc, per descomptat, ens resulta familiar. Està el restaurant amb excel·lent cafè, el motel 
desastrós, la comissaria, i fins a una funerària. Per sobre d’aquestes típiques estampes de l’Amèrica profunda suren les guitarres atmosfèriques de la pròpia banda de Jarmusch (SQÜRL), però tampoc haurien desentonat els cèlebres acords d’Angelo Badalamenti. Els vilatans, cadascun amb les seves peculiaritats, es mouen a aquest pas mig somnàmbul, amb aquesta dicció morosa, i aquest humor catatònic, aquí personificat pel gran Bill Murray, que resulta proverbial al cinema de Jarmusch, però també es detecta en tot “Twin Peaks”.

Bill Murray

Cineastes noctàmbuls, fantasmes de la postmodernitat dels 80, fa l’efecte que Lynch i Jarmusch sempre han caminat junts, o almenys en paral·lel. Tenen gustos musicals similars, passió pel rock anyenc, veneren la mateixa cultura pop, i fins pot ser que comparteixin el mateix perruquer, o regenerador capil·lar. Lynch ja suma 73 anys, mentre que Jarmusch li va a la saga amb 66, i sorprèn l’elegància i el vigor amb la qual els seus blancs pentinats de vells rockers encara s’eleven majestuosos cap al cel, com si fossin una metàfora del seu incombustible talent.

A partir d’aquí, entre ells tot podria ser diferent. El director de “Vellut blau” (1986) està més boig, és més geni, i resulta moltíssim més aterridor, mentre que el de “Sota el pes de la llei” (1986), amaga, sota la seva aparença de distància cool, el cor d’aquest càndid poeta, que va sortir a la llum amb “Paterson” (2016), interpretat per Adam Driver, un dels molts sospitosos habituals que repeteixen en aquesta simpàtica reunió d’amics, perquè Jarmusch, com Lynch, té la seva pròpia troupe d’actors recurrents.


Una pel·lícula discreta, però coherent amb l’univers del director de “Dead Man”

Potser el més estrany és que Tilda Swinton, per ventura la més lynchiana de les actrius, mai hagi treballat amb David i no obstant això sigui una fixa de Jim. Aquí centralitza les majors dosis d’excentricitat del film. Ha arribat d’Escòcia per a fer-se càrrec de la funerària, però sembla d’un altre planeta. Afortunadament, el seu talent amb la catana resultarà molt útil per a frenar l’amenaça dels morts vivents.

“Twin Peaks 3”és una obra magna, totalitzadora, absoluta. I “els morts no moren” més bé el contrari: Una pel·lícula discreta, però coherent amb l’univers del director de “Dead Man”, que, amb la seva càrrega política i missatge polític, es viu com alguna cosa més que un passatemps matazombies. Sota la seva aparent lleugeresa, amaga la malenconia del que sap amb certesa que el final comença a estar molt aprop, tan del món com el seu propi.

Philipp Engel (Barcelona, 1970): Format en estudis literaris, va treballar 10 anys en la indústria discogràfica, per després consagrar-se en el periodisme cultural. Així, ha col·laborat en diferents mitjans, com ‘La Vanguardia’, ‘El Mundo’, ‘Qué Leer’, ‘Sensacine’, ‘Sofilm’ i ‘Fotogramas’, entre molts d’altres.