Guanyador del Premi Goya gràcies a “Estiu 1993” i del Premi Gaudí per “10.000 Km.” i per “Terra ferma”, David Verdaguer (Girona, 1983) és un dels tres protagonistes de la reeixida comèdia “Ho deixo quan vulgui”, de Carlos Therón

A finals de juny, estrenarà la seva tercera pel·lícula a les ordres de Carlos Marqués-Marcet, “Els dies que vindran”, una història sobre la paternitat en la qual comparteix pantalla amb Maria Rodríguez, la seva pròpia parella i mare de la seva filla Lupe. Parlem d’aquesta cinta tan especial, a més de detenir-nos en la seva carrera teatral i en alguna de les seves incursions en la petita pantalla, com la sèrie “Nit i dia”, una coproducció de THE MEDIAPRO STUDIO i TV3.

Què vau dir tu i la Maria Rodríguez quan Carlos Marqués-Marcet us va proposar “Els dies que vindran”, el guió de la qual parteix d’una circumstància real, que és l’embaràs de Maria?

Jo vaig dir que em semblava una invasió en la intimitat molt forta, però qui havia de decidir-ho era la Maria. I ella va decidir que sí, sense dubtar-ho. Una vegada vam començar el procés, vam posar línies vermelles: això ho fem, això no ho fem ni de conya. Però amb el Carlos jugàvem a casa.

És un documental ficcionat? Una ficció documentalitzada? 50 per cent real, 50 per cent de guió?

Només és real que som parella i l’embaràs de la Maria. Tota la resta, per a mi, és mentida: els noms dels nostres personatges, els seus caràcters… Res té a veure amb nosaltres, i tot té a veure amb nosaltres.

“Los días que vendrán”

Tres pel·lícules ja amb Marqués-Marcet. Com és ell?

T’imagines que ara et dic que no em cau bé? Ja, ja… És l’home que va confiar en mi quan tothom pensava que jo només era aquest reporter amb bigoti de la televisió. Li estic molt agraït. Però els álter egos de Carlos en les seves pel·lícules són les dones: la Natalia Tena de “10.000 Km.”, també la Natalia de “Terra ferma” i la Maria de “Els dies que vindran”.

Com és la Maria com actriu?

Brillant. En “Els dies que vindran”, està immensa, i vaticino que guanyarà el Premi Gaudí a la Protagonista Femenina i el Goya a l’Actriu Revelació.


“Sóc un mercenari, però un mercenari en el bon sentit”

Quan et fitxen per a una producció amb vocació mil per mil comercial com “Ho deixo quan vulgui”, és que ja estàs jugant en totes les lligues? En la dels actors de teatre i també en la de les estrelles revientataquillas.

De fet, no vaig ser la primera opció per a “Ho deixo quan vulgui”. Crec que vaig ser la tercera opció. Potser mai abans havia interpretat aquest tipus de comèdia sobrepassada? En el Teatre Comtal, que és un dels escenaris més comercials de Barcelona, jo ja hi havia sobreactuat com ningú.

Ets un actor d’autor amb vocació per a tots els públics?

Sóc un mercenari, però un mercenari en el bon sentit. Perquè sóc un mercenari que pot triar a qui mata. Això ja és l’hòstia! Intento provar-ho tot. Els reptes em posen molt calent.

T’imaginaves ballant i cantant en un escenari, en “Molt soroll per no res” i en “La importància de ser Frank”? 
En el cas de “Molt soroll per no res”, em vaig atrevir perquè Àngel Llàcer, el seu director, és un altre Carlos Marqués-Marcet per a mi. Si estimo a la gent amb la qual treballo, m’atreveixo a fer el que faci falta. Per exemple, un fill!

Jerry Lewis és un Déu per a tu. Altres Déus?

Jo tinc molts Déus, com a l’Olimp. Peter Sellers! Més? Chaplin i Groucho Marx.

Buster Keaton?

Buster Keaton, Ian McKellen, Rowan Atkinson, Sacha Baron Cohen, Monty Python, Martes y Trece, Chiquito de la Calzada…

“Nit i dia”

En “100 metres”, de Marcel Barrena, tenies un petit paper, en el mateix centre on es troba Dani Rovira. Barrena és una altra figura clau en la teva trajectòria.

Marcel va confiar en mi abans que Carlos, per a una TV-movie on jo era el protagonista, “Quatre estacions”. En “100 metres”, m’ho vaig passar teta. Van ser només dos dies de rodatge, amb un paper molt petit, d’amargat.

Ja trigàvem a parlar d’“Estiu 1993”.

Si us plau, fem-ho! Em van donar el Goya per fumar en aquesta pel·lícula, però és que porto assajant-ho molts anys. El més fàcil va ser estar amb les nenes, perquè t’oblides de tu mateix, del teu ego. Vaig redescobrir que el cinema és jugar. Em vaig engreixar menjant tan bé. A “Estiu 1993” tinc panxa de pare.

Per què creus que va agradar tant aquest llargmetratge de Carla Simón?

Perquè parla de la mort i de la catarsi necessària per a superar-la. I, malgrat estar rodada en un lloc tan concret, es va convertir en una història universal sobre el dol.

Pol, el teu personatge en la sèrie de TV3 “Nit i dia”, produïda per THE MEDIAPRO STUDIO, té molts fans. La seva comicitat contribuïa a treure ferro a un thriller molt fosc.

Era un personatge molt necessari per a la trama. Pol era el que explicava l’acudit perquè no s’atabalés l’espectador. I, a sobre, era molt bo en el seu treball de forense. Això és important: un pot ser bo en la seva professió i, a més, dur-la a terme amb simpatia. Prendre’s les coses seriosament no vol dir prendre’s les coses sense sentit de l’humor.


“És molt important no ser un imbècil, però sí fer-ho sempre que es pugui”

“Nit i dia”

Et paren molt pel carrer? Ets aquest actor simpàtic amb el qual la gent es creua en un dia fatídic i els alegra el dia? Després, arriben a casa i diuen: “He parlat amb el David Verdaguer”.

I què maco és el David! Sóc molt educat amb tothom. En una ocasió, un borratxo em va preguntar: “Com estàs?”. Jo li vaig respondre: “Normal”. I ell em va replicar: “Segur que estàs bé, però no t’adones”. Una altra vegada, em van dir: “Em va encantar ‘100.00 Km.’”. I la meva resposta va ser: “Doncs sí que se’t va fer llarga, perquè eren 10.000”. Fotos? Si no t’agrada que et passin aquestes coses, dedica’t a un altre ofici. El recentment desaparegut Eduard Punset va dir: “Sigues amable amb els altres quan pugis, perquè són els que et trobaràs quan baixis”. Fins al moment, he complert amb aquesta filosofia. És molt important no ser un imbècil, però sí fer-ho sempre que es pugui.

Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema.
Col·labora en Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 años.
Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general.
De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabar amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.