Va ser l’escena final el que va donar a “Big Little Lies” un significat i una importància que van més enllà dels mèrits que tenia fins a aquell punt

Va ser el valor catàrtic d’aquell moment a la platja, aquell moment de sororitat per part d’un grup de dones que havien estat enfrontades entre elles durant gran part de la història, la qual cosa va donar transcendència a “Big Little Lies”. La minisèrie, que inicialment s’havia plantejat com un relat de misteri (amb un crim del qual no sabíem res), va connectar en aquest moment amb el moviment Me Too, adquirint una dimensió que la va portar a convertir-se en la sèrie del feminisme (abans de “The Handmaid’s Tale”, que li prendria el relleu) i que la va portar a ser premiada tant pels seus mèrits artístics, especialment el paper de les seves actrius, com de moment que convidava a aplaudir una ficció que connectava amb alguna cosa que estava en l’aire i que a molts ens sembla important.

El poderós efecte catàrtic del final va col·locar “Big Little Lies” en un pedestal en el qual es podria haver quedat. Aquesta evocació de l’ideal de la sororitat, d’unes dones que s’uneixen quan es necessiten, era una imatge poderosa que tancava la seva història amb un optimisme clar.


És fàcil quedar-se amb la idea que es van unir i en conseqüència romandran sempre unides. El difícil, l’incòmode, és afrontar el dia després de forma realista.

El mèrit de la segona temporada de “Big Little Lies” (de la qual hem pogut veure tres episodis per a escriure aquesta crítica) és, precisament, la voluntat de desmuntar aquest final. És fàcil quedar-se amb la idea que es van unir i en conseqüència romandran sempre unides. El difícil, l’incòmode, és afrontar el dia després de forma realista. Adonar-nos que aquesta unió s’anava a diluir en pro de les dinàmiques de sempre i que aviat aquestes cinc dones tornarien a distanciar-se, deixant que la desconfiança i l’opacitat desfacin el que va unir un crim.


Al primer episodi se suggereix que en algun moment la veritat es podria descobrir.

Malgrat tenir en comú el mateix secret, gestionen les conseqüències del que van fer per separat, sense donar-se suport entre elles. Això converteix el grup en vulnerable a la mirada suspicaç de personatges com la mare de Perry, interpretada per Meryl Streep. L’actriu, que com era d’esperar roba tota les escenes en les quals apareix, interpreta a una dona que a vegades sembla una mare que s’agafa com pot al record idealitzat del seu fill negant el que ara sap sobre ell, i a vegades sembla que està allí per a posar en dubte la versió oficial dels fets i trobar proves que van ser la seva nora i les seves amigues les que li van matar.


Al primer episodi se suggereix que en algun moment la veritat es podria descobrir. Malgrat això, la sèrie no utilitza aquesta idea per a generar tensió i se centra en les trames personals. Els petits secrets ocupen el focus mentre el gran secret queda com un teló de fons. Això no significa que no vagi a tornar a un primer pla, que segur ho farà, però inicialment es deixa de costat i en conseqüència la sèrie perd voltatge. Això s’uneix al fet que ja no hi ha un misteri per a resoldre com en la primera temporada i segur que hi haurà espectadors que trobin a faltar anar unint mentalment peces del trencaclosques.

En el territori formal es manté el mateix estil, amb Andrea Arnold imitant a Jean-Marc Vallée (especialment en el primer episodi, sobrecarregat de muntatges musicals) però al servei del retrat íntim d’unes dones que intenten fer com si res hagués ocorregut de forma infructuosa. El treball del repartiment continua sent, amb diferència, el millor de “Big Little Lies”, al costat de la capacitat de deixar en evidència vides que són perfectes només en la superfície. Ens quedarem destapant les petites mentides, a l’espera que es destapi la mentida final.

Toni de la Torre. Crític de sèries de televisió. Treballa en El Món a RAC1, El Temps, Què Fem i Sapiens, entre altres. Ha escrit llibres sobre sèries de televisió, l’últim titulat Història de les sèries (Roca Editorial) i és professor a l’escola de guió Showrunners BCN.