El meu personal i intransferible Top 10 de Cannes. No per ordre de preferència, sinó cronològic, perquè totes són excel·lents 



1.”Dolor i glòria”, de Pedro Almodóvar. Era la candidata ideal a la Palma d’Or. No només perquè és una de les seves millors pel·lícules, sinó perquè a més funciona com un magnífic compendi de la seva carrera. Al final no va poder ser, però el premi a Antonio Banderas com el seu alter ego és gairebé el mateix. 

“Dolor i glòria”

2. “Zombi Child”, de Bertrand Bonello. El director de “Casa de tolerancia” s’inspira en “Jo vaig caminar amb un zombi” (J. Tourneur, 1943), per a narrar l’obsessió d’una alumna d’un internat selecte per la cultura vudú d’Haití. Fascinant. 

“Zombi Child”

3. “The Lighthouse”, de Robert Eggers. “La bruixa” va ser un dels més justificats hypes del cinema de terror recent. Però Eggers s’ha superat amb aquest embogit, i divertidíssim, mà a mà entre Robert Pattinson i Willem Dafoe, aprenent i mestre en el far de la fi del món. 

“The Lighthouse”

4. Jeanne, de Bruno Dumont. Després de “Jeannette”–un musical minimalista, anacrònic i amb actors amateurs, sobre la joventut de Joana d’Arc–, aquesta seqüela segueix la mateixa senda, encara que amb no poques novetats, com uns llargs primers plans de Jeanne, que ens travessa amb la mirada. 

Bruno Dumont

5. “Portrait de la jeune fille en feu”, de Céline Sciamma. La francesa broda la seva primera obra mestra amb aquesta pel·lícula que, malgrat estar ambientada en el Segle XVIII, és gairebé autobiogràfica, perquè és la història d’un retrat d’Adèle Haenel, que va protagonitzar la seva primera pel·lícula (“Naissance donis pieuvres”, 2007), i que també és l’amor de la seva vida.

” Portrait de la jeune fille en feu”

6. “Liberté”, d’Albert Serra. Com si fos un spin-off de la magnífica “Història de la meva mort”(2013), el de Banyoles proposa una orgia de llibertins, al llarg d’una nit, en un bosc del Segle XVIII. Tot un catàleg de perversions inspirades pel diví marquès. Hipnòtica. 

“Liberté”

7. “Hi havia una vegada a Hollywood”, de Quentin Tarantino. A l’altura de “Maleïts bastards”, i per sobre dels seus dos westerns, un nou diàleg entre la història (Sharon Tate, interpretada per Margot Robbie) i la ficció protagonitzada per un actor de TV (Leonardo DiCaprio) i el seu doble d’acció (Brad Pitt). Gran homenatge al Hollywood dels 60. 

“Hi havia una vegada a Hollywood”

8. “Parasite”, de Bong Joon-ho. Després de dues superproduccions com “Snowpiercer” i “Okja”, el sud-coreà va tornar a la seva zona de confort, amb el seu actor fetitxe (Song Kang-ho), per a brodar una sàtira social en clau de comèdia negra que va aconseguir la Palma d’Or, el més preuat trofeu del planeta cinema.

“Parasite”

9. “Roubaix, une lumière”, de Arnaud Desplechin. Un polar en clau íntima i humanista protagonitzat per un comissari zen (magistral Roschdy Zem), que resoldrà un absurd crim comès en el fosc carreró on resideixen unes impressionants Léa Seydoux i Sara Forestier.

“Roubaix, une lumière”

10. “Il traditore”, de Marco Bellocchio. L’últim gran director italià viu porta dècades radiografiant amb saviesa la història del seu país. Aquí li toca a l’acuseta Tommaso Buscetta, que va ficar en la presó a més de 300 membres de la màfia. Una pel·lícula grandiosa, que resta tot glamur a la violència de la Cosa Nostra. 

“Il traditore”

10+1. “Mektoub, my Love: Intermezzo”, deAbdellatif Kechiche. La pel·lícula escàndol d’aquesta edició va ser un immillorable fi de festa. Crida l’atenció el famós cunnilingus de 12 minuts, però el més important és que conté l’escena de discoteca més llarga, i immersiva, mai rodada. Gairebé tres hores de llums estroboscòpiques, i twerking. Tota una experiència. 

“Mektoub, my Love: Intermezzo”

Cannes no és tant les pel·lícules que veus com les que et perds. Entre elles està la premiada “O que crema”, d’Oliver Laxe, que espero poder recuperar en breu.

Philipp Engel (Barcelona, 1970): Format en estudis literaris, va treballar 10 anys en la indústria discogràfica, per després consagrar-se en el periodisme cultural. Així, ha col·laborat en diferents mitjans, com ‘La Vanguardia’, ‘El Mundo’, ‘Qué Leer’, ‘Sensacine’, ‘Sofilm’ i ‘Fotogramas’, entre molts d’altres.