Director, guionista, productor i fins i tot compositor de cançons, Joaquim Oristrell (Barcelona, ​​1958) porta molts anys a la indústria de l’espectacle en general, i a la del cinema i la televisió en concret. Va debutar a la realització cinematogràfica el 1997 amb “De què riuen les dones?”, i la seva filmografia inclou títols com “Nuvis”, “Sense vergonya”, “Els sotasignats” o “Va a ser que nadie es perfecto”, comèdies d’autor amb una mica de missatge i subversió entre línies (de diàleg). A la gran o petita pantalla, ha tingut a les seves ordres a estrelles com Verónica Forqué, Juanjo Puigcorbé, Leonor Watling, Úrsula Corberó, Luis Tosar, Amaia Salamanca, Javier Cámara, Paz Vega o Rosa Maria Sardà. Ha estat darrere els guions de “Baixar-se al Moro”, “El més natural”, “Per què en diuen amor quan volen dir sexe?”, “L’efecte papallona”, “Reines” o “La Tribu”. Savi de l’audiovisual i enginyós com el que més, vam parlar amb Oristrell sobre el seu treball actual en l’eterna “Cuéntame cómo pasó” (TVE), i també sobre actors, sèries i pel·lícules.

Autor: Quim Vives

Quin és el secret de l’èxit continuat, sense desmai, sòlid de “Cuéntame cómo pasó”?

Doncs que ja és un clàssic, i els clàssics tenen la virtut de no decaure, de seguir ferms i connectar amb el públic. Els ingredients d’aquest èxit? Per començar, un repartiment molt vinculat als seus personatges: Imanol Arias, Ana Duato, María Galiana, Pablo Rivero, Carlos Cuevas, Ricardo Gómez… A més, és una de les poques sèries, si no l’única, que ha fet aquest repàs polític als últims anys de la història política i social d’aquest país: des del terrorisme a la Llei de l’avortament, entre altres temes. Més virtuts? La seva col·lecció d’èxits musicals nacionals i internacionals. Té una selecció de cançons molt completa, única.

Quan arribes a “Cuéntame”, com et trobes la sèrie? En plena forma? I quina és la teva missió? Que no decaigui? Que evolucioni correctament i sense pauses?

Es tractava de tocar-ho tot per no tocar res, com la conclusió final de “El Gatopardo” de Lampedusa: perquè tot seguís igual. És una sèrie amb un contingut emocional molt potent, i la gent que la segueix riu i plora amb ella. Els seus guions impliquen l’espectador, i és una manera de veure el present a través del passat.

‘Dieta mediterránea’, amb Paco León, Olivia Molina i Alfonso Bassave

A ‘Cuéntame’, tu ets el que ara es diu un showrunner?

No exactament. Faig una mica de showrunner, però aquest no és el meu objectiu. Jo definiria el meu treball com de coordinador: parlar amb els actors, controlar els guions, estar en contacte amb tots els departaments de producció, des dels muntadors a l’equip tècnic… Porto anys a la indústria, i he cobert tots els àmbits. El que sí estic és molt a prop de Miquel Àngel Bernardeau, el creador de “Cuéntame”.

Repassant la teva filmografia, creus que hi ha temes i personatges que es repeteixen? Algunes preocupacions com a director i guionista que recorren tota la teva obra?

Per començar, no repasso la meva obra, no m’agrada massa, però sí que és veritat que hi ha un tema que es repeteix una mica i és el conflicte de l’home contemporani a l’hora de trobar el seu lloc a la parella, a la família o a la feina. Sempre amb un toc de comèdia. Fins a quin punt l’home actual ha anat perdent poder, respecte al passat? Té por al canvi?

Amb Juanjo Puigcorbé, al rodatge de la TV-movie ‘Fassman’

Tens alguna pel·lícula favorita com a realitzador?

Com a director, probablement, “Inconscients” (2004), per anòmala, per arriscada, i “Parlar” (2015), pel que té de experimental, perquè va ser un projecte amb molta energia al darrere. Va ser una gran aventura. Com a guionista, em quedo amb “L’amor perjudica seriosament la salut” (1996), de Manuel Gómez Pereira. També m’agraden les meves col·laboracions amb Mariano Barroso: “El meu germà de l’ànima” (1994) i “Èxtasi” (1996). El que m’agrada de la meva carrera és que he pogut tocar diferents pals, ja des del principi amb el guió de “Esquilache” (1989), que va dirigir Josefina Molina. M’hauria agradat ser un guionista del Hollywood clàssic, als quals tancaven en una habitació amb una ampolla de whisky perquè escrivissin sense parar.

No hi ha dubte que una de les teves obres més estimades pel públic és “Dieta mediterrània” (2009), que van protagonitzar Paco León, Olivia Molina i Alfonso Bassave, a més de la teva actriu fetitxe, la gran Carmen Balagué.

“Dieta mediterrània” és un dels meus films que he vist amb públics més diferents. I la gent, sigui d’on sigui, sempre s’ho passa bé amb la seva barreja de menjar i triangle amorós. Una de les originalitats de la peli és que et presenta un ‘matrimoni’ a tres que no s’amaga dels altres, que no té vergonya de ser així, que ho és fins a les últimes conseqüències.

Al rodatge de la TV-movie ‘Volare’

Tornem a “Parlar”, el teu últim llargmetratge com a realitzador. Vaja merder moure aquella història, aquell equip i aquell pla seqüència pels carrers de la madrilenya Lavapiés, no?

Jo tenia deu ajudants de direcció un total de 130 entrades d’actors en pla, perquè alguns repetien en diferents moments: des de Juan Diego Botto a Raúl Arévalo, Mercè Sampietro, Melani Olivares, Sergio Peris-Mencheta, María Botto, Secun de la Rosa o Dafnis Balduz, entre d’altres. Tenir l’impuls i l’energia per tirar endavant “Parlar”, o em rejovenia… o em matava. Per sort, va succeir el primer.

Parlant de rejovenir, viatgem a la teva infància. Quin tipus de cinema veies de nen?

Mira, ara que acaba de morir Doris Day, recordo que a la meva mare li encantaven les seves pel·lícules, perquè en elles es canviava moltes vegades de vestit i ensenyava unes cuines molt boniques. Jo, de petit, era de pelis de l’Oest. O de “Hatari!” (Howard Hawks, 1962) i “La Taverna del Irlandès” (John Ford, 1963). Més endavant, en créixer, em vaig sofisticar i em vaig tornar més cinèfil. I, per exemple, em negava a veure “El Padrí” (Francis Ford Coppola, 1972) perquè deia que era una horterada comercial, ha, ha. Com a espectador, he passat per totes les fases de la Lluna. I hi ha coses, en teoria noves, que jo ja les he vist en el seu moment, i ara no me les colen. ‘Alguns es creuen que han inventat el cinema! Les revolucions cinematogràfiques més importants van tenir lloc els anys 60 i 70.

Pel·lícula ‘Va a ser que nadie es perfecto’

Segueixes anant a les sales d’estrena?

Sí, com a mínim, un cop a la setmana. De les últimes estrenes, m’han agradat “Els germans Sisters”, de Jacques Audiard, i “Dolor i glòria”, de Pedro Almodóvar. Entre les pel·lícules espanyoles més recents, em quedo amb “Les distàncies”, d’Elena Trapé, “Qui et cantarà”, de Carlos Vermut, “Campions”, de Javier Fesser, “El Regne”, de Rodrigo Sorogoyen, i “Estiu 1993 “, de Carla Simón.

Ets el que es podria considerar un progre de la vella escola?

Jo em considero una persona progressista. I em sembla estrany que la paraula progre sigui gairebé considerada un insult: “Aquest tio és un progre, bah!”. Fonamentalment, sóc un home del 2019, de la meva època. I la meva època no és abans: és ara. Sóc un home que progressa adequadament, en contacte amb el seu temps i amb molta curiositat.

Un home actual que veu sèries actuals?

Ho intento, tot i tenir tanta feina. Hi ha molta oferta! No totes les sèries que començo les acabo. M’ha passat amb “Joc de trons” (HBO): sí, està molt bé, és impressionant, té una grandiosa producció i entenc el fenomen, però tot això ja ho va explicar, fa molts segles, Shakespeare. Jo sóc més aviat de pelis com “El príncep Valent” (Henry Hathaway, 1954) i, per sobre d’aquesta, “Els víkings” (Richard Fleischer, 1958). Aquesta última sí que era bruta de veritat, i passava de tot: assassinats, Kirk Douglas perdia un ull, etcètera.

Tu que has passat tantes hores amb els actors, i els coneixes tant, són persones rares?

En aquesta professió, tots som rars. Els actors són persones que exhibeixen el seu talent i el seu físic perquè la gent els miri, i juguen amb un material especialment sensible. A més, han d’estar pendents que els contractin. Quan un actor porta rodant fins a 12 hores seguides, necessita tenir al costat algú que els inspiri confiança. La meva bona relació amb ells sorgeix del respecte que els tinc.

Pere Vall és periodista cultural i del món de la faràndula en general, especialitzat en cinema.
Col·labora en Time Out, Ara, RNE i Catalunya Ràdio, i va ser redactor en cap a Barcelona de la revista Fotogramas al llarg de més de 20 años.
Fanàtic de Fellini, de les pel·lícules de terror bones, regulars i dolentes, i de l’humor i la comèdia en general.
De petit, volia assemblar-se a Alain Delon, i ha acabar amb una certa semblança a Chicho Ibáñez Serrador. No es queixa d’això.